Arts en escena

Història del teatre: Segle d'Or espanyol

2012-02-27T03:27:00.000-08:00

Teatre del segle d’or espanyol.

Al segle XVI, els actors a Espanya tenien molt mala fama i una vida professional precària, a causa de la vida itinerant que portaven i principalment pels seus costums liberals mal vists a l’època, fins al punt que no eren acceptats per l’església nio la societat més conservadora.

En aquella època espanya era un país arruïnat i el poble patia molta fam i misèria, és dins aquest context que cal entendre el tipus de teatre que es crea llavors, el teatre que necessitava la gent, unes actuacions on la gent podia assistir per evadir-se i xalar per tal d’oblidar els seus problemes. Llavors, dins aquesta actitud de bonança les companyes teatrals proliferaren així com també els autors, que van escriure infinitat d’obres d’una qualitat sorprenent. El gènere per excel·lència és la comèdia. Els autors més destacats d’aquesta època foren: Lope de Vega, Tirso de Molina i Calderon de la Barca.

Lope de Vega, fou un autor molt prolífic, del qual se’n conserven més de 400 obres, tot i que se ni atribueixen més d’un milenar.

La seva vida estigué marcada per una constant d’alts i baixos: Guerra, desterrament, enamoraments, conversió religiosa, el van ordenar sacerdot, desgràcies familiars etç

Lope de Vega destaca per la qualitat de les seves obres, fins al punt, que sorgí l’expressió popular, “ de Lope” per expressar una cosa que era d’alta qualitat, encara que no estigués relacionat amb el teatre.

Obres:

· El Caballero de Olmedo

· Fuente Ovejuna

· El major alcalde, el Rey

Tirso de Molina, és un pseudònim d’un frare mercenari. Es caracteritza per la seva expressió refinada així com l’anàlisi dels caràcters dels personatges que creava. La seva obra són bàsicament drames teològics.

Obra:

· El condenado por desconfiada

· El Burlador de Sevilla

Calderon de la Barca: Va ser sacerdot i autor d'obres de teatre de tragèdia, comèdia i actes sacramentals.

Els temes de Calderón són els típics del barroc i estan envoltats de pessimisme existencial. Es pregunta sobre què és la realitat, sobretot tenint en compte els enganys de la societat, ja que tota la vida sembla un somni. La religió ocupa un paper central: defensa una pietat autèntica i respectuosa amb els dogmes del catolicisme-

La seva recerca formal l'emmarca dins el culteranisme, amb una llengua plena de metàfores, referències literàries i musicalitat.

Obra

La vida es sueño
El alcalde de Zalamea
El médico de su honra
La dama duende
El gran teatro del mundo

Història del teatre: Molière

2012-02-21T23:56:00.000-08:00

Molière forma part del conjunt de comediògrafs del segles XVI-XVII, seguidament es dóna a tot Europa com a època d’esplendor del teatre. Com aquí a Espanya parlem de Lope de Vega, a Anglaterra parlem de Shakespeare, a França parlen sobre Molière. Molière és un pseudònim de Jean-Baptiste Poquelin, aquest va viure entre 1622-1673. El considerem com el creador del teatre francès clàssic, pels francesos és el seu màxim representant. Va escriure sobretot comèdies, un comediògraf. Molière era autor i també actor, va fundar,va dirigir i va interpretar totes les seves obres amb la seva Companyia que havia fundat. Autor dels textos i protagonista principal dels seus papers que va crear. Va aconseguir una gran popularitat fins en el punt de ser protegit del rei.
La seva primera obra d’actor l’any 1659 va tenir el seu primer gran èxit amb l’obra “Les precioses ridícules”. Aquesta obra ja marca les característiques bàsiques d’aquest autor que seran constants al llarg de la seva producció dramàtica. Aquestes obres solen ser comèdies, el tema sol tractar de ridiculitzar un tipus social. Un altre tema és que les dones es volen passar a ser intel•lectuals, com és el cas de les "precioses ridícules". El 1664 escriu la seva obra més coneguda “Tartuffe” o bé en català “Tartuf” obra mestre. Comèdia molt còmica que tracta un tema delicat, el tema de la hipocresia religiosa, que utilitza la religió per aconseguir coses que res tenen a veure amb la religió. L’obra li suposa molts de problemes, i el van censurar.

Obres de Molière:
-El misantrop
-L’avar
-El metge a garrotades
-Les dones s’avies
-El burgès gentilhome
-Tartuf
-El malalt imaginari

Les característiques comunes:
Obres que tenen com a tema de fons la crítica a un tipus de personatge d’aquella època. Burles, sàtires sobre el comportament humà dels vicis més comuns de la seva època, com l'ambiciós, el xafarder, l'hipocondríac, l'hipòcrita, etc. Molière és un autor en qui les seves obres són pensades per corregir els vicis de la societat del seu temps. Com va dir Carles Riba, Molière feia riure per indignar-se.

La feina. Una animació premiada

2012-02-20T02:04:00.001-08:00

El Empleo / The Employment from opusBou on Vimeo.

L'escala de les trobades

2012-02-20T01:47:00.003-08:00

Com traduir en paraules una correografia de ballet. Gairebé impossible. Són llenguatges diferents. Però com tots els lleguatges artístics, uns es contagien dels altres a través de la suggestió, de les connotacions. Serieu capaços de parlar d'aquest video?

La importància de l'elocució

2012-02-17T01:27:00.000-08:00

Marina Bosch Moll
IMPORTÀNCIA DE L’ELOCUCIÓ
Resum del pròleg del llibre Tractat d'elocució de Salvador Oliva. Ed. Empúries

Sovint a les crítiques teatrals dels diaris i revistes especialitzades del Regne Unit es fa referència a la manera com els actors diuen el text. L’art de l’elocució implica dominar un ventall amplíssim de maneres de dir; perquè no és tan sols que cada personatge exigeixi una manera de parlar diferent, sinó que, a més a més, un mateix personatge es pot interpretar de maneres diverses, amb moltes elocucions distintes i les maneres de dir el text varien a través del temps i no es poden repetir. L’art de l’elocució ja no té gaire res a veure amb el del segle passat. La manera de representar un determinat personatge i sobretot la manera de fer-lo parlar no tan sols és sempre diferent fins i tot en una mateixa època, sinó que també es va fent diferent amb el pas del temps.

A tots els països l’elocució als escenaris és considerada com la base de la credibilitat. Els millors teatres tenen departaments de veu i d’elocució perquè hi ha el convenciment que, si les frases no són creïbles, per cara que sigui la producció, l’obra no funcionarà. Una bona elocució en un escenari despullat crea més veritat que una gran escenografia amb una elocució falsa o inadequada. En els països on el teatre no acaba de funcionar, ni els directors ni els actors ni els crítics presten a l’elocució la importància que té.

Elements subjectius:

El text d’una obra de teatre té dues parts: la part visible i la que no es veu (molt més important). Una interpretació no surt del text mateix, sinó de la idea que el director i els actors s’han fet de l’obra i dels personatges es converteix en un gran pes. L’elocució és una interpretació basada sobretot en la forma. Si no es fa així, el text no pot respirar ni créixer. Abans de memoritzar el text, s’ha de fer un estudi previ per captar-ne totes les possibilitats.

Una crítica constructiva:

Només adonant-nos d’allò que no funciona podrem progressar. La tendència a deformar la prosòdia de la llengua, no pas per obtenir un sentit més adequat al context, sinó per obtenir una extravagància absurda que no fa sinó anar en contra el mateix actor i contra l’obra.

Quan el text és en vers, tot i que justament ajuda a dir el text perquè té rimes recurrents, a vegades crea temor o recel en els actors. Moltes vegades diuen el text com si fos prosa, amb la qual cosa el deforma i priva l’espectador de l’eficàcia d’un ritme que, si es fa bé, harmonitza perfectament amb la sintaxi del text i en potencia el sentit.

Pel que fa al caràcter d’un personatge, està tot ell contingut en el text. Ni l’actor ni el director s’han d’inventar res si és que volen ser fidels a l’obra.

El paper de l’escola:

El Regne Unit té fama de tenir bons actors, això s’explica per la seva bona i llarga tradició teatral. A més, allà a l’escola els nens aprenen bastant aviat a llegir en veu alta i a recitar poemes de memòria. Si un actor no ha après a fer això de petit i no és un lector habitual de poesia clàssica, és impossible que tingui al cap la competència del ritme dels versos, i per tant, farà sinalefes i elisions allà on hauria de fer dialefes i hiats, respectivament.

L’elocució pública:

Una bona base escolar facilitaria molt les coses als actors i també als polítics, perquè la política té, amb el teatre, un tret comú: l’ús d’un llenguatge que ha de ser creïble. Si ni a l’escola ni els polítics no fan el que haurien de fer, seria injust criticar la gent de teatre per les mancances que s’hi puguin observar.

Obstacles:

En aquest camí cap a la qualitat de l’elocució hi ha molts obstacles. El més gran n’és el doblatge de pel·lícules. El problema és que els espectadors, per comptes de sentir les veus originals, sentim sovint entonacions desnaturalitzades i repetitives que arriben a provocar nàusea.

Mètodes:

L’autor d’aquest llibre pretén ensenyar-nos algunes pautes per ajudar a interpretar textos, però pel que fa a l’actuació, no creu en un mètode determinat, perquè els mètodes solen ser estàtics, i l’estètica actual no s’avé gaire amb cap mena de rigidesa.

Cirque du Solei. Corteo

2012-02-16T05:05:00.001-08:00

Primera dramatizació d'un text

2012-02-14T23:46:00.002-08:00

Divendres vam analitzar un fragment en prosa que és extret dels models de textos per fer-ne una dramatització. El tema tractamea la mort sobtada d'un germà durant el dinar de nadal i la estupoefacció dels dos pares. Cada un va escriure la seva proposta escena com voliem.
La feina consisteix a posar en escena una història i situació segons aquest esquema:

1r) Cal raonar el tipus d'art escènica
2n) Els dos vessants relacionats en un acte escènic:
a) Del procés comunicatiu. Cal analitzar: emissor, receptor, canal, missatge,
codi i context.
b) De la materialització escènica. Cal analitzar: actor/actors, desplaçaments,
espai escènic, lluminositat, so, decorats, efectes especials, vestuari i
maquillatge.

EL MEU GERMÀ

Situació:

Un migdia de Nadal, en ple dinar i sense que cap malaltia o avís previ -ni tan sols petit i discret- nosaltres hagués induït a sospitar cap problema de salut, el meu germà es va morir. No havia estat mai un noi gaire actiu -es marejava sovint, i no li agradava jugar al futbol ni emborratxar-se amb els companys quan anàvem al restaurant xinès de darrere de l'escola, no tant perquè el menjar fos barat com perquè en el moment de pagar ens convidaven a tassonets de licor sense preguntar-nos l'edat-, però tampoc no era malaltís, aquest tipus de noi que de seguida es veu que no està bé del tot. Per això el pare i la mare es van quedar en tal estat de xoc que no acabaven d'entendre què passava en realitat. En el fons suposo que no volien entendre-ho, perquè si de veritat haguessin volgut els hauria resultat molt fàcil adonar-se’n: Toni era bén mort, allà davant d'ells, i si no encertaven a veure'l era perquè potser no podien permetre-li-ho.

L’escena es situa a dins un menjador de casa de família modesta, el migdia de Nadal.

El material utilitzat doncs és: taula ben decorada amb el menjar i cadires.

En aquesta escena trobem 4 personatges: Pares i els dos germans. Cada personatge porta un vestuari diferent de manera que a través d’ell es pot intuir els seus caràcters:

El pare i la mare vesteixen elegants i seuen un davant l’altre, als caps de taula; el germà gran (Quel) sol vestir de manera descuidada i té els cabells llargs, i en aquest dinar no porta ni tan sols camisa, de fet sembla que no ha menjat durant setmanes; al seu davant, el germà menor (Toni) pren exemple dels seus pares i s’arregla per gaudir del dinar de Nadal.

Diàleg:

(La família està menjant)

Quel (dirigint-se a la mare): Que bona que és!

Mare: Com cada dinar de Nadal, faig una bona sopa!

Pare (dirigint-se a Toni): I a tu que t’agrada?

(Toni cau amb el cap dins la sopa. Se’l miren espantats)

Pare: Toni?

(en Quel se’l mira amb cara assustada)

Quel: Toni, per fer comèdia aqui ja hi soc jo...!

(s’aixeca de la cadira, s’acosta a n’en Toni i li alça el cap de manera que tota la sopa de la cara li regalima)

Pare (s’aixeca): Ja està bé!

(Però en Toni no reacciona, la mare es queda aturada, pàl·lida com un cos inexistent que ni tan sols es capaç de parpellejar. En veure que Toni no reacciona decideixen deixar-lo sol al menjador perquè descansi, i esperen a que es desperti ja que en tenen l’esperança)

En Quel es queda amb en Toni, mentre que la mare no s’ha mogut del lloc i el pare ha sortit a demanar ajuda.)

Quel: Ai Toniet! Això havia de passar un dia o un altre! No es pot viure bé així com ho feies! (tractant-lo de mort) Jo t’ho vaig dir que hauries d’agafar exemple de jo. La meva vida és ben divertida...

(Es queda parlant amb ell, mentre que les llums s’apaguen lentament).

Anàlisi del fragment teatral Mort de dama

2012-02-14T00:35:00.000-08:00

Mort de dama

Aquest vídeo tracta d'una representació teatral bastant tradicional. Mort de dama és el títol de una novel·la, una narració força dramatitzada de Llorenç Villalonga. Es molt probable que en el moment en que es va escriure ja hi apareixes aquest caràcter dramàtic.
L’emissor d’aquesta obra és l’autor i director d’escena, mentre que el receptor són els hipotètics espectadors. Internament també hi trobem uns emissors i uns receptors, ja que aquesta esta constituïda de diàleg com tota obra dramàtica.
El canal utilitzat és l’oral, així com el codi més predominant és la llengua, la qual cosa és molt raonable perquè saben que prové d’una novel·la, Mort de dama de Llorenç Villalonga, un dels millors autors de la narrativa catalana moderna.
El missatge es representa a través d’una aristòcrata que està arran de la mort i al voltant seu giren personatges que la visiten per diferents interessos. Per tant, podem dir que el conflicte de l’obra gira sobre l’herència disputada pels personatges que apareixen en escena. Així tenim com a tema de fons l’egoisme, la hipocresia de la societat vers una moribunda.
Com a elements escènics hi trobem una protagonista, la moribunda, i tots aquests personatges que l’envolten són els secundaris. Tots ells representen tòpics de la vida mateixa, són realistes, representen un conjunt de diferents persones dins un mateix rol.
El maquillatge que porten és molt senzill, molt natural, ja que gairebé no té importància. El vestuari és d’època, possiblement de principis del segle XX, segle en què es va publicar la novel·la.
La veu dels personatges s’associa al timbre característic de cada un.
En general, utilitzen poc el moviments en escena, ja que tots es desplacen de forma tranquil·la , limitada, solemne, tot i que en alguns se’ls veu ambiciosos per aconseguir l’herència tan disputada. La protagonista, en canvi, es troba estàtica, ja que no es mou de dins el llit.
El decorat és força escàs. Aquest consta d’un llit amb un domàs d’època, algunes cadires, uns bons cortinatges i algun detall més, però, en general, hi troben el just i necessari. Això es deu a la importància del diàleg, ja que aquest i els personatges és el més important, almenys, en obra.
La il·luminació no crida l’atenció al públic, ja que la llum és apagada a tots els extrems de l’escenari, pel fet de ser una escena on s’està a punt de produir la mort de la protagonista. L’únic detall d’il·luminació que hi veiem és un to vermellós de llum, la qual cosa ens aporta la sensació d’elegància dels personatges, que aquets pertanyin a una alta classe social.
El fet de transcórrer tot en una mateixa escena el podem relacionar amb la unitat clàssica establerta per Aristòtil, el qual diu que l’escena ha de ser unitària, com és l’habitació de la Senyora Moncada.
La posada en escena és clàssica, basada en el text.
La feina dels actors es veu força convencional amb una interpretació correcta.
Un fall del que ens podem fixar és un so i una imatge de molt baixa qualitat, unes tècniques molt desfavorables.
Júlia Marquès Fargas.

Mort de dama. Video per analitzar

2012-02-07T03:41:00.000-08:00

Elements escènics per a analitzar

2012-02-01T23:56:00.000-08:00

ELS ELEMENTS ESCÈNICS:

Els elements escènics es divideixen en l'actor i l'escena.

L'actor pot emetre:

-Signes auditius(sonors); a la vegada en tenim de text articulat(paraula, allò que caracteritza els humans) i el no articulat ( to,timbre,ritme,intesitat...).

-Signes visuals que a la vegada poden ser d'expressió corporal intrínseca, on trobam la mímica(cara), gest(cara més cos) i el moviment; i els signes visuals de caracterització extrínseca, on trobam el maquillatge/màcara, la perruqueria i el vestuari.

El l'escena trobam:

-SIgnes sonors: que és de l'espai escènic que pertany a la música i els efectes sonors.

-Signes visuals: que és l'escenografia com són els decorats, els accessoris i la il·luminació.

TEATRE DEL BARROC - s. XVI - XVII

2012-02-01T10:41:00.000-08:00

TEATRE DEL BARROC s.XVI – XVII

Entre mitjans del s. XVI fins a finals del XVII s'estén un període molt prolífic i excepcional per al teatre a Europa.

El teatre és la manifestació més popular de l'entreteniment per a totes les classes socials, especialment per les baixes.

És un teatre de paraula, la filigrana literària és l'eix de l'espectacle.

En la majoria de casos es tracta d'un teatre nacional. El teatre reflecteix la problemàtica de cada país.

-Espanya: segle d'Or Lope de Vega, Calderón de la Barca, Tirso de Molina.

-França: teatre clàssic nacional, Molière, Corneille, Rauine.

-Anglatera: teatre isabelí, Shakespeare.

Característiques comunes:

Alternança del vers i la prosa .
-Incorporació de caçons i romanços.
Ús del monolog interior coma tècnica de introspecció del personatge.
Gust pel joc del llenguatge.
Tractament de la regla de les 3 unitats ( temps , acció i lloc). Així es passa d'un sol lloc, d'una sola acció i d'un sol temps cap a un teatre on hi ha més d'una acció que passa a diferents llocs (això espot veure en els diferents decorats), i en un temps més llarg d'un sol dia (expressat pels personatges).

TEATRE DEL SEGLE D'OR ESPANYOL. S. XVII

El teatre del Barroc espanyol té dues forme bàsiques:

Per una banda segueixen les manifestacions auto sacramentals, derivades de l'Edat M;Mitjana, que han evolucionant sofisticadament. L'acte sacramental, deriva dels drames litúrgics medievals i està lligat a les festes del corpus amb fraternitat moralitzadora.

Per l'altre banda apareix una nova forma teatral de LES COMEDIES, de temàtica variada, on hi destaquen es comèdies de capa y espada. La comèdia espanyola encapçalada per Lope de Vega (1562-1635), que va establir una nova preceptiva dramàtica, que es reflecteix en el llibre El Arte Nuevo de hacer Comedia. Que serveix per acostar-se als gustos del públic del “corral de comèdies”.

-Corral de comèdies: pati de veïns que fan un tancat i al fons hi ha un tablado. No hi ha decoració, només els balcons de les cases on se situaven les classes altes. Un exemple n'és el corral de comèdies d'Almagro.

-Temàtica molt variada: religiós, hagiogràfics, amorosos, polítics, històrics, però destaca per sobre dels demés l'honor com a tema fonamental. Aquest tema és el més treballat per Lope de Vega.

-Entreactes: en els descansos, s'aprofitava per representar obres breus anomenades entreactes o bé per recitar poemes i cantar romanços i fer balls.

-Companyies teatrals: aquestes s'especialitzaven segons el nombre dels components i els temes tractats:

Bululú – 1 sol actor

Ñaque – 2 actors

Gangariela – ¾ actors + 1 jove que fa de dama

Cambaleo – 5 actors + 1 actriu

Garnacha – 6 actors + 1 actriu + 1 jove que fa de segona dama

Mojiganga – 6 actors + 2 actrius + 1 jove que fa de segona dama

Tarándola – 8 actors + 3 actrius

Compañia – 16 personatges entre actors i actrius

-Els còmics (actors) tenen mala fama i una vida professional molt precària, a causa de la vida itinerant que portaven i pels seus costums liberals, fins al punt que l'Església els negava l'enterrament en terra santa (als cementeris).

-Espanya era un país arruïnat i el poble patia fam. La gent necessitava evadir-se dels greus problemes i el teatre els ho oferia. Per això les companyies van proliferar, els actors van escriure moltes obres i els corrals s¡ompliren de públic en una demanda contínua de comèdies.

-Missatge fatalista, visió negativa de la realitat i actitud de desenganys: La vida es sueño.

Història del teatre 6. L'obra de Shakespeare

2012-01-19T07:07:00.000-08:00

Classificació de l’obra de Shakespeare

1. Drames històrics:
      1.1 De trama anglesa:
                Enric VII (1591)
                Ricard III (1592-93)
                El Rei Joan (1595)
               Enric IV (1596-99)
               Enric VIII (coautor Fletcher)
     1.2 de trama romana:
             Titus anarònic (1589)
             Juli Cèsar (1599)
            Antoni i cleopatra (1606)
            Coriolano (1608)
2. Tragèdies:
              Romeu i Juliteta (1595)
              Hamlet (1601)
              Otel·lo (1604)
              El Rei Lear (1605)
              Macheth (1606)
3. Comèdies:
             Somni d’una nit d’estiu
             La comèdia dels errors
             Les alegres casades de Windsor
             Treball d’amor perdut
             Els dos cavallers de verona
             El mercader de Venècia
             Molt soroll per no res
             Nit de Reis
            Al vostre gust
             Mesura per mesura

En total: 37 obres:
13 comèdies        2 drames en col·laboració
10 tragèdies        3 obres atribuides perdudes
9 drames historics
4 romanços
154 Sonets
2 poemes mitologics

4 Etapes creatives de Shakespeare

1. Obres a 1594     (Formació inicial)
    - Recull la tradició del drama romà i medieval
    - Influenciat pel dramaturg coetani. Crhistopher Marlowe
        Obra poetica
        La comedia dels errors
        Enrich VI, Ricard III

2. Obra del 1594-1600 (Recerca d’estil)
    - Va adquirint un estil propi, amb un vers més lleuger i menys forçat
    - Els personatges és fan més humans.
        Somni d’una nit d’estiu
        El Mercader de Venècia
        Romeu i Julieta

3. Obres de 1601-1608 (plenitud)
    -Etapa de plenitud
    -Escriu les grans tragèdies, que el converteixen en el gran autor.
    Hamlet, Otel·lo, El Rei Lear, Macbeth
    - Comèdies problemàtiques

4. obres de 1608-1613   (obra final)
    - La temática es fa més filosófica i el tex tés més seriós i simbolista.
         Romanços. La tempesta

Cracterístiques de l'obra de William Shakespeare

Comèdies:
- Personatges baixa noblesa o burgesia
- Tema Amor (final casament) Final Feliç
- Trama d’embolics i malentesos, disfresses, canvis…
- Protagonistes acompanyats de criats que posen la nota d’humor
- Els espectadors saben més que els personatges
- Tipologia: Comèdies primerenques (1er període)
            Altres comèdies (2 període)
            Comèdies problemàtiques (3er període) – mesura per mesura.
- Complexitat dels arguments
- To agre-dolç

Tragèdies:
5 grans tragèdies de valor universal de gran transcendência.
- Tipologia: Tragèdies primerenques: Romeu i Julieta, Juli Cèsar.
            Grans tragèdies: Hamlet, Otel·lo, El Rei Lear, Macbeth, Antoni i Cleopatra.
            Tragèdies finals: Timó d’Atenes, Coriolà
- Personatges: Reis, alta noblesa.
- A diferencia de les tragèdies classiques, els heróis de Shakespeare no s’enfronten a un destí diví, sunó a conflictes humans.
- El conflicte parteix sempre d’una decisió equivocada de la qual es deriven conseqüencies negatives individuals que tenen una enorme repercussió social i política.
- Els personatges presenten una gran complexitat psicológica amb alguna debilitat que el porta a judicis injustos. Cosa que aprofiten els malvats per actuar amb traïcions i assassinats.
- Final tràgic: els protagonistes s’adonen de la injusticia comesa i la reestableixen, però paguen amb la seva vida. S’inicia amb un altre personatge secundari una nova era.

Drames històrics:
(tragicomèdies)
- Reviven les guerres civils angleses dels S.XVI-XV
- Basats en cro`niques històriques.
- Enric V és la figura central.
- Tema: el poder, els valors de la llei, la moralitat… (temes d’interes en l’època de Shakespeare.
- Combinació d’elements tràgics i còmics: tragicomèdies
- Anglaterra és l’entitat patriòtica; Gal·les, Escòcia i Irlanda són caricaturitzats.

Romanços:
- Considerades abans comèdies pel final feliç, pero contenen tots els elements de les tragèdies (passió, traïció, mort, injusticia…) però de final feliç.
- obra d’alta perfecció: La tempesta..
Característiques:
                  - Personatges reials
                  - Victimes d’una injusticia que els porten a llocs exòtics
                  - Hi ha conflicte Amorós.
                  - Abunden elements fantasiosos (fades, …)
                  - Intervenció dels déus per a un final feliç o elements màgics.
                  - La segona generació (fills) fan les paus

La feina de l'actor

2012-01-13T01:39:00.000-08:00

Konstantin Stanislavski

Teòrica d'interpretació:

La feina d'actor no es professionalitza fins al s. XVI amb la Comèdia de l'art. ës una professió que s'aprèn per experièncioa al costat d'un altre actor. A partir del s.XIX hi ha escoles per fer-se actor. Les dues teories més importants són les de Konstantin Stanislavski, és un actor de nacionalitat russa, que va idear un mètode d'aprenentatge de la interpretació, un procediment,

El mètode Stanislavski

Stanislavski va crear una escola d'interpretació que va tenir una llarga repercisió en la pedagogia del teatre. Es tracta del sistema Stanislavski també anomenat "mètode de les accions físiques", que consisteix que l'actor experimenti les emopcions del personatge en la seva interpretació. Els exercicis que es realitzen consisteix en la imaginació en la improvització en la relaxació i reproducció d'emcions, etc.

Aquestes són les 5 pautes que proposà :

1- es basa en la construcció del personatge : aquell actor ha de cercar qui és el personatge, com és i crear-lo. L'actor desxifra la personalitat que mostra el text. Estudia el personatge com si fos real. A partir de les acotacions i les paraules del personatge escrit, el text a interpretat dóna molta informació.

2- El text és la clau per estudiar el personatge. L'actor a partir del text analitza el comportament, les reaccions, la història fins a arribar a l'ànima del personatge.

3- A més l'actor ha de ser un observador minuciós del comportament humà. I aquestes observacions s'han d'incorporar a la caracterització del personatge.

4- Per construir un personatge l'autor ha d'estar relaxat i concentrat per estar atent a la formalització d'aquell paper.

5- Aquest mètode permet repetir les mateixes accions- reaccions exactament igual una vegada i una altra fins una completa identificació entre actor-personatge.

El mètode d'Actor's Studio

El segon gran mètode, el va redactar un nord-americà. És freqüent en la feina de cinema. Aquest, recull alguna idea de l'altre mètode ja esmentat. És un mètode d'interpretació ideat per un director de cine. Elia Kazan i Lee Strasbery, que modifiquen i adapten el mètode Stanislavski.

Aquest està compost per 4 punts :

1- Estudi de l'ànima, però s'hi suma l'experiència pròpia de l'actor. L'anomenen memòria emotiva.

2- L'actor reprodueix la seva memòria emotiva en relació el personatge que ha de ser representar. Recordar allò que sentien .

3-Relaxació, eina primordial de l'autor, ha de permetra que torni al seu estat natural.

4- Quan tot es fa bé, l'actor pot visualitzar les seves pròpies experiències emocionals sense que l'afecti.

Nit de Nadal de Monnom

2012-01-03T23:58:00.000-08:00

Reflexió del profe a Monnom

2011-12-20T00:28:00.000-08:00

Divertere: remenar la vida, el teatre de Monnom.

Francsec Florit Nin

Les Arts Escèniques és una matèria una mica estranya dins el conjunt dels estudis del batxillerat. A mi em sembla que, a diferència de qualsevol altra matèria troncal o optativa, la d'Arts Escèniques ho vol ser tot. Mentre que qualsevol altra assignatura és una branca del saber (literària, històrica, científica, tècnica, artística), en canvi la nostra és una mena de compendi de la vida: estudi, recerca, història, expressió, tècniques, reflexió, crítica i anàlisi, socialització, molta psicologia, moviment i gest, actituds... i no acabaríem mai. En el fons se'ns demana que projectem una vida possible. Pensar, idear un fragment de vida, aprendre'n el guió, assajar-ne les variacions, vestir la vida i il·luminar-la, dir-la i interpretar-la, valorar aquesta ficció de vida. És el que fan d'una manera metafòrica les companyies de teatre. El grup d'alumnes de l'institut s'han de constituir, doncs, en un grup teatral. I açò us vaig proposar i així ho hem fet. Amb el nom de MonnoM, un palíndrom que es comporta com un mirall, reflex de la vida, els alumnes des del principi ja vau idear un primer projecte, per pròpia iniciativa. La motivació inicial va ser la pel·lícula Octubre d'Achero Mañas, que us va encantar. La pel·lícula mostra com un grup de joves de les aules de teatre de la universitat munten espectacles al carrer, divertits a vegades, altres provocadors, sempre denunciants i rebels, imaginatius i arriscats.

Els al·lots i al·lotes de MonnoM vau pensar de fer una primera actuació al carrer. En vau parlar, em vau dir que era sobretot per llevar-se la por a actuar davant la gent. Em va semblar una bona proposta. En paraules vostres: “representarem un berenar pagès”. Per què? -vaig demanar. Amb quina intenció? Per dir què? En certa manera volieu fer present un altre temps, una forma de viure antiga. Tal vegada era una nostàlgia d'una època en la qual el temps era pausat i guanyat i no perdut i precipitat com els actuals. Sigui com sigui, la vostra actuació al carrer Major del Born del dissabte 19 de novembre va ser divertida: vestits a l'antiga, vau fer pastissets, vau menjar sobrassada, vau cantar cançons tradicionals i us explicaveu rondalles. Plovia a estones. La gent es parava a veure la facècia. Vau sortir pels diaris i vau ser força comentats per les xarxes socials.

Al principi em vaig mostrar crític amb la idea del berenar pagès. Amb tantes altres coses importants que hi ha a tractar. Sempre us dic que la clau del teatre és un conflicte: el nus conflictiu de les relacions humanes. Però, vist amb una mica de distància, caldria valorar el vostre gest des d'un altre punt de vista. Què vau fer realment? Crec que vau intentar unir dos mons una mica distanciats: el món de la representació més o menys fictícia de l'escena i el món quotidià del viure. Ajuntar els dos costats, la mentida i la veritat, sense saber ben bé si la veritat és el teatre o la vida és una mentida. Les reflexions posteriors als actes ens permeten entendre els nostres comportaments. El berenar pagès és sobretot un aprenentatge, i aquest és el seu valor.

MonnoM ha optat per una forma escènica agosarada. Treballau en grup en base a una discussió prèvia però sense text. Debateu les propostes i les seves formes de representació. Bona part de la interpretació és improvisat a partir d'un esquema, talment ho feien els actors de la Comèdia de l'Art al segle XVI. Voleu aproximar l'espectador a l'actuació, mostrar-vos naturals i espontanis, prioritzant més el procés de feina davant els resultats. No sembla que el significat de la vostra actuació sigui unívoc i tancat, ans al contrari és obert i plural, com la vida del carrer. Diria que no es tracta tant de fer “espectacle”, sinó més aviat de fer un ritual. L'espectacularitat és suplantada per una cerimònia. En aquest sentit Monnom va aprenent en una mena de celebració dels actes del carrer, on la gent és i representa, on els actors són i deixen de ser actors. La mescla a vegades indissoluble entre veritat i engany.

Ara preparau una nova “sortida”, un altre tema, un altre objectiu i una posada en escena diferent. Enhorabona al·lots: divertiu-vos i feis-nos divertir, és a dir, etimològicament, di-vertere: remenar la vida: les raons, els pensaments, els sentiments i les emocions que passen pels carrers de la ciutadania. Us devia aquesta reflexió. Salut i endavant.

El treball de l'actor

2011-12-19T04:00:00.000-08:00

EL TREBALL D’ACTOR

Apunts d'Esperança Moll

L’actor grec actuava sol i interpretava tots els personatges.

En grec la paraula actor s’anomena hypokrités, que significa intèrpret de somnis i enganys. D’aquí prové la paraula hipòcrita per definir la persona que té més d’una cara. A l’època grega la professió d’actor ja era de prestigi.

Però des de Roma fins al s. XVII (construcció de teatres específics per la representació) la professió d’actor estava mal vista. Durant tota l’Edat Mitjana l’actor era vist com una persona bohèmia, sense principis morals, deixada, sense preocupacions, en definitiva en tenien una visió negativa. Durant el Renaixement es comença a professionalitzar la feina d’actor, apareixen persones dedicades només a l’art de la comèdia i apareixen les primeres companyies teatrals.

Però la preparació acadèmica i els estudis, en universitats o en escoles, no es produeix fins al s.XIX.

Un actor és una persona que interpreta i representa/representa un personatge. Un actor exerceix una activitat complexa: memoritzar text, caracteritzar el personatge, analitza comportaments del personatge, transmetre pensaments i emocions, interactuar en grup...

Actualment l’actor té gran prestigi i és el centre de les Arts Escèniques, i fa de vincle entre autor, director i públic. El seu treball articula la totalitat de l’espectador teatral. Els actors actuals són, per tant, la clau de totes les pràctiques escèniques contemporànies.

La feina bàsica de l’autor és:

- Estudiar a fons el personatge.

- La motivació interna del personatge.

- Trobar la caracterització exacta.

- Modular gestos, paraules i veu coherent.

- Moure’s segons la personificació.

- Vestir-se, maquillar-se...

- Dotar d’expressivitat el conjunt de signes escènics.

Com? Concentració i disciplina, aprenentatge i experimentació.

La principal virtut de l’actor és l’observació de la conducta humana.

El principal objectiu de l’actor és (parlar) comunicar amb el cos i la veu (i la paraula) donar vida al personatge, sentir el personatge.

Apunts sobre Curtmetratges

2011-12-19T03:55:00.000-08:00

Classe de divendres 16 de Desembre.

Avui a l’hora de classe hem vist un vídeo que consistia en diversos curtmetratges. Un curtmetratge és una producció audiovisual o cinematogràfica que dura menys que el temps mitjà d’una pel·lícula de producció normal. La seva durada va des de menys d’un minut fins als 30 minuts. Sol ser un llenguatge més innovodor i sovint s'empra el curmetratge com a laboratori per a noves idees.

Nosaltres hem vist els següents:

Cirurgia: Estava realitzat amb dibuixos i la seva duració era de 3 minuts. Estava dirigit per Alberto González Vázquez.
Coming to town: Representava una escena de Bulling infantil i la venjança amb l’ajuda del pare Noel.Cine gairebé gore: dramatisme ferotge fins a la rialla.
Forest in the desert: Tractava sobre l’arribada dels extraterrestres a la terra.
Garto: Eren uns dibuixos animats.
http://www.youtube.com/watch?v=8257ld87HcU&feature=player_detailpage
Casa de Manuel: Una filleta anomenada Paula veu que els seus pares no són a casa i creu que s’han traslladat a la casa del costat. Entra a casa seva una jove que nom Marta i diu que no hi ha cap casa al costat, però miren per la finestra i veuen una casa idèntica a la seva. Decideixen anar-hi i quan pitgen el timbre els obra la porta una filleta idèntica a la Paula. De sobte aquesta noia desapareix i es converteix en un ninot de roba.

Marina Bosch Moll

Gèneres cinematogràfics

2011-12-13T04:45:00.000-08:00

Dins les arts escèniques trobam dos gèneres que parteixen de la mateixa tecnologia i són reproduccions d’imatges en moviment. Aquests gèneres són els cinematogràfics i els televisius.

Un gènere és un format dotat d'unes característiques comunes que perfilen un determinat producte visual i per les quals es reconeix i que es repeteixen. Conjunt de propietats o característiques que distingeixen una producció artística.

Podem dividir el cinema en aquets tipus generals:

-Comercial: tenen una gran producció actual i depenen de les grans empreses de producció i de distribució, com les aglutinades entorn de Hollywood als EEUU i de Bollywood a l'Índia.

-Independent: aquest cinema no es fa amb suport de grans indústries, es podria dir que és un tipus de cinema més arriscat ja que són produccions i distribucions minoritàries, però en canvi les propostes solen ser de més qualitat.

-Animació: està fet de dibuixos animats. Es va començar amb cartons que actualment amb la tecnologia informàtica ha evolucionat molt. Es tracta d’enregistrar imatges dibuixades per ser posades en moviment, també n’hi ha que estan fets de plastilina, o d'altres objectes.

-Documental: imatges preses de la realitat, no s’ha de confondre amb un reportatge. Un documental és un pel·lícula que està atent a la veritat històrica.

-Experimental: introdueix innovacions de llenguatge cinematogràfic, és un tipus de pel·lícules artístiques que experimenten sobre el ritme de la pel·lícula o les imatges, o sobre qualsevol altre aspecte del llenguatge cinematogràfic... Els altres gèneres després els segueixen i agafen les seves innovacions.

-D’autor: és un tipus de cinema d’un autor que té molta personalitat i té moltes característiques que es reprodueixen a totes les seves pel·lícules. Marca la producció cinematogràfica de l’autor. Un exemple és el cinema de Alfred Hitchcock.

-Pornogràfic: pretenen excitar sexualment als espectadors.

Els gèneres cinematogràfics són molts i cada cop se'n creen de nous. Per exemple podem citar els següents: road movie, thiller, terror, musical, drama, romàntic, històric, bèl·lic, infantil, de pirates, ciència ficció, gore, policíaca, western, manga...

També cal anomenar les pel·lícules de “Classe B”. Quan una pel·lícula té molt d’èxit, i fan una altra versió de menys pressupost i categoria s’anomena pel·lícula de “classe B”.

2a edició Premis Escènica de Teatre i Dansa de les Illes Balears

2011-11-28T15:26:00.000-08:00

"PER FAVOR NO MATEU LA CULTURA..!"

FanTeatre

Rodo Gener repite ‘Escènica’ como mejor actor

La compañía Vuelta y Vuelta no logra ningún galardón pese a sus 5 nominaciones

Segunda edición de los premios Escènica de teatro y danza de las Balears y segunda diana para el menorquín Rodo Gener (Ciutadella, 1973), que, al igual que ya hiciera el año pasado, se ha llevado el galardón que le considera el mejor actor del teatro balear de este 2011. Si en 2010 logró la estatuilla por su papel en El solitari Oest, en esta ocasión la ha obtenido por su participación en Algú que miri per a mi, obra coproducida por La Fornal y Dramaturgia 2000. Cabe destacar que el actor menorquín tenía otra posibilidad de alzarse con este premio, ya que también estaba nominado por su rol en La marató.

Precisamente, Algú que miri per a mi y La marató fueron dos de las obras más premiadas a lo largo de la gala que anoche se desarrolló en el Teatre Principal de Palma y que fue retransmitida en directo por IB3 Televisió, ya que lograron, respectivamente, tres y dos estatuillas.

Pero, sin duda, la vencedora global de la noche fue la producción Malasombra, de Au Ments y La mano ajena, que obtuvo cuatro de los quince premios en liza, entre ellos los referidos a mejor espectáculo de danza, mejor intérprete femenino de danza (con Catalina Carrasco), mejor escenografía (con Max, Andrea Cruz y Tomeu Gomila) y mejor iluminación (con Manu Martínez).

Y es que Malasombra, que ya partía como favorita al estar nominada a nueve de los galardones, ejerció precisamente como tal, al menos para la compañía menorquina de danza teatro Vuelta y Vuelta, que regresa de vacío a la Isla pese a estar nominada con cinco candidaturas con su espectacular Boleros, nostalgias y algún que otro café, entre ellas las que se referían a mejor espectáculo de danza y a la mejor intérprete femenina de danza (con Marcela Hoffman y Doryan Suárez como posibilidades por parte de Vuelta y Vuelta), que fueron a parar a manos de la producción Malasombra. El otro premio al que optaban los menorquines era al de mejor intérprete masculino de danza (también con dos nominados: Alejandro Porto y Joan Taltavull), reconocimiento que finalmente se llevó Carlos Miró por su trabajo en Moja Bieda. Se da el caso de que Miró también era candidato por su papel en La migdiada del faune.

Durante la gala, en la que asimismo se entregó uno de los premios Escènica honoríficos al Teatre Principal de Maó, los bailarenes Joan Taltavull y Carme Tatlavull, como compañía Tal i Tal, ofrecieron una breve demostración de su trabajo, que en el último Art Jove fue reconocido con el segundo premio

la dansa a MAE. Feina de divendres dia 18.

2011-11-17T11:19:00.000-08:00

Llegiu amb atenció els 8 capítols sobre la dansa en l'enllaç que teniu aquí.
la feina consisteix a prendre notes resumides del contingut

Exposició del Museu d'Arts Escèniques sobre la dansa:
http://viatge.cdmae.cat/index.php?option=com_k2&view=itemlist&task=category&id=2%3Adansa&Itemid=9&lang=ca

El grup Monnom amb Maria Camps

2011-11-15T03:28:00.000-08:00

Maria Camps amb el grup d'Arts Escèniques de l'IES JM Quadrado

Masterclass de la cantant Maria Camps al nostre Institut.

2011-11-14T01:52:00.000-08:00

Masterclass de la cantant Maria Camps al nostre Institut.

Na Maria Camps, coneguda cantant de registres diversos va ser convidada a la nostra aula d'Arts Escèniques

Ens va ensenyar la modulació de la veu, la relaxació i la projecció. Va ser una classe magistral molt profitosa.

espai escènic

2011-11-11T01:52:00.001-08:00

ART ESCÈNICA

Tota art escènica es una cosa instintiva. Tota representació es com viure una altre dimensió, vol dir, ets una persona, altre temps, altres espais en relació al real.

OBRA DRAMÀTICA

Quan una obra dramàtica s'ha de representar, quan es posa en escena es necessita una acció, una història, una trama, personatges.També necessitem els elements mínims, el temps i l'espai.

LA DRAMATITZACIÓ COM ESPAI

Qualsevol lloc pot ser un espai escènic. Les primeres manifestacions teatrals es fan a la naturalesa. El segon espai és als “temples”, lloc on es feien els rituals. El tercer espai en un teatre i finalment el quart espai és a l'espai urbà, places i carrers.

ESPAI; TEATRE

L'espai en el teatre pot ser de dos tipus: Espai escenogràfic que es pot subdividir en espai d'actors; on trobam l'espai dramàtic(de ficció, lloc on es situa l'acció de l'obra, ex: sala d'estar, carrer...) i l'espai escènic(lloc de representació de l'escenografia).

També dins l'espai escenogràfic trobam l'espai dels espectadors on trobam la platea(pati de butaques), llotges (amfiteatre), galliner...

L'altre espai es l'espai no-escenogràfic, on trobam les taquilles, els serveis...

Ressenyes de Lectura d'obres dramàtiques

2011-11-08T23:46:00.000-08:00

El criat de dos amos

de Carlo Goldoni Carlo Goldoni va ser un dramaturg venecià de gran èxit. L'ús de modismes venecians i les seves trames centrades en les relacions humanes, així com la bellesa de les seves imatges l'han consolidada com un dels escriptors canònics en italià.

Aquesta és una obra de teatre còmica, molt entretinguda i divertida, però també, al mateix temps, una mica enredada.

El criat de dos amos comença amb la boda de Silvi i Clarissa dins la seva habitació. Mentre aquests estan en celebració arriba un criat, que diu ser criat de Frederic Rasponi, el qual s’havia volgut casar anteriorment amb Clarissa i ja està mort. Per això, el prenen per boig. Quan Rasponi puja a rebre’ls tothom es queda bocabadat, però el que no saben és que, en realitat és Beatriu, la germana de Rasponi, la qual es fa passar per ell. Beatriu, mentre anava cap a Venècia disfressada del seu germà, va haver de contractar a Arlequí perquè fos el seu criat. Aquell mateix dia, mentre Arlequí està a la porta de l’hostal arriba Florind, espòs de Beatriu, i contracta a Arlequí com a criat seu, ja que resulta ser millor que el que tenia. A partir d’aquest moment tot seran anades i vingudes, inventades d’Arlequí als seus dos amos i mil anècdotes, sense que cap dels dos, ni Beatriu ni Florind, se n’adonaran de que viuen a mateix hostal ni que comparteixen criat. Finalment, desprès de tot el trasbals, els dos enamorats desesperats al enterar-se per Arlequí de la mort a un de l’un i a l’altra de l’altra es troben i, emocionats, s’abracen. Per altra banda, Esmaragdina, criada de Clarissa, i Arlequí es confessen el seu amor i ell explica, en aquell moment, que havia estat servint als dos amos al mateix temps.

Júlia Marquès Fargas

http://www.auques.cat/tot.php?auca=esteve

Joan González Palliser

Les troianes pertany a Eurípides. La història es situa durant la guerra d’Esparta contra Troia, però no tracta sobre els homes sinó sobre les dones troianes. És una tragèdia i també hi apareixen elements mitològics que són els deus.

Hècuba és la reina de Troia, la dona de Priamo. Ella reb la informació de Taltibio sobre que passarà amb les seves filles Polixena, Cassandra i Andrómaca quan la ciutat de Troia s’enfonsi.Li diu que Polixena serà degollada com a ofrena a la tomba de Aquiles. Cassandra, que es sacerdotessa, serà duta però Apol·lo a Micena i allà també morirà.En quant a Andrómaca, la viuda de Héctor, es convertirà en la companya de llit de Neoptólemo, que és el fill d’Aquiles, l’home que va matar a Héctor. Hécuba està molt dolguda per tot el que els passarà a les seves filles i encara més després de la mort de Astianacte, el fill d’Héctor.

Taltíbio tira a Astianacte des de les torres de Troia.

L’obra acaba amb l’enfonsament de la ciutat de Troia, vençuda pels espartans, menrte Hècuba plora la davant el cadàver del seu net. El tema de l’obra és el destí, del qual ningú pot escapar.

Andrea Pons Martínez

Yerma és una obra teatral popular que té un final tràgic. Està dividida en tres actes de dos quadres cada un. Forma part de la “triologia lorquiana”, juntament amb La casa de Bernarda Alba i Bodas de sangre.

Garcia Lorca és un dels majors escriptors castellans del segle XX. El seu teatre és poètic i el seu llenguatge també. Al principi del llibre apareix una introducció feta per Mario Hernández a la qual s’expliquen dates històriques de l’autor, el projecte de publicació de Yerma a la vida de Lorca, les primeres edicions i els problemes textuals.

Explica la història d’una dona camperola que es de nom Yerma. L’obra desenvolupa el conflicte intem, és una dona casada que no pot engendrar fills amb el seu home Juan. Espera amb gran ànsies ser mare per poder sentir-se una dona completa. El seu marit Juan és un home ramader i pagès de les seves terres. Ell no té la mateixes ganes que Yerma per tenir fills, tot i que és ell l’estèril. Es van casar per voluntat del pare de Yerma i li van dedicar la seva boda. Ella es casava pensant que podria tenir fills i al no fer-se possible, comença a debatre’s entre un espiral d’esperança i desesperació. Cada cop està més desesperada, el seu caràcter canvia i es torna més forta. Això la porta a una tensió amb el seu marit, amb la societat en que viu i també amb ella mateixa.

Juan ja s’havia fet amb la idea de no tenir fills, li va proposar adoptar un nebot, el fill del germà de Yerma. Ella no ho accepta i li explica que les seves ganes només es podrien resoldre a través d’un part i criant el seu propi fill.

Ella pensa que si s’hagués casat amb Víctor, un pastor, podrien haver tingut fills. Es sent confusa i ja no sap si estima a Juan. Aquesta falta d’amor es deguda a la seva esterilitat. Però ella és una dona honrada i les seves conviccions morals no li permeten tenir fills amb altres homes que no fossin el seu marit. Ella es troba en un moment desesperant de la seva vida i actua de manera que atreu la murmuració de la gent del poble, per això, Juan porta als dos germans fadrins a casa seva perquè vigilin a Yerma.

Yerma se’n va a la casa de Dolors, una dona que fa conjurs i tenia la fama de concedir el que la gent li demanava a través de oracions i herbes. Més tard, acudeix a una romeria que cada any se celebrava a una ermita d’un sant que era famós perquè deien que portava fecunditat a les casades sense fills. Allà Juan li confessà la seva esterilitat. Més tard, Yerma i Juan discuteixen. Ella va començar a cridar i li va estrènyer el coll al seu marit, ell va caure enrere i ella li va prémer més fort fins a matar-lo. L’obra acaba amb les paraules: “¡Yo misma he matado a mi hijo!”. Yerma diu això per referir-se a que ara ja si que ja no podrà tenir fills amb el seu marit.

Marina Bosch Moll

El soldat fanfarró

És una comèdia de Plaute, un autor còmic llatí

A Atenes, Plèusicles, estimava molt a una cortesana lliure i d'amor correspost anomenada Filocomàsia. Plèusicles, però ha de marxar en missió oficial cap a Naupacte. Aleshores, Pirgopolinices, un soldat d'Efes, coneix a la noia i se l'emporta d'Atenes cap a Efes contra la seva voluntat.

Palestrió, que és l'esclau de Plèusicles, agafa un vaixell per anar a explicar al seu amo el que ha passat amb la seva estimada. Però de camí, el vaixell va ser capturat per uns pirates i va ser venut com a esclau a Pirgopolinices. Quan Filocomàsia i Palestrió es troben, ell ràpidament escriu al seu amo per explicar tot el que ha passat i li diu que vagi a Efes, allà on es troben. Plèusicles hi va de seguida i s'allotja a casa d'un veí de Pirgopolinices. Palestrió, forada la paret de l'habitació de Filocomàsia perquè ella pugui passar a la casa del veí a veure's amb el seu estimat.

Però un dia, Esceledre, esclau de Pirgopolinices, ho descobreix però per evitar que ho conti al seu amo, Palestrió li diu a Esceledre que no era Filocomàsia la noia que ell havia vist, sinó que és la seva germana bessona. Palestrió fa saber el pla a Filocomàsia, Plèusicles i el vell que l'acull, Periplectomen.

Més tard, inventen un altre pla per poder marxar: Fan creure a Pirgopolinices que la dona de Periplectomen (que no és la seva dona sinó una amiga) està enamorada de Pirgopolinices. I amb l'ajuda de Acrotelèucia que és la suposada dona, i Milfidipa, serventa d'Acrotelèucia, ho aconsegueixen.

Pirgopolinices s'ho creu tot i vol casar-se amb la dona del vell, però abans s'ha de desfer de Filocomàsia i la fa fora enduguent-se tots els regals que ell li havia fet. Plèusicles es fa passar per el mariner que portarà a Filocomàsia, la seva suposada germana de retorn a Atenes; i la va a buscar a casa de Pirgopolinices. Filocomàsia fingeix estar molt trista i marxa amb Plèusicles i Palestrió. I finalment, Pirgopolinices se n'adona que l'han estafat i que queda com a home adúlter.

Sandra Mercadal Janer

El malalt imaginari

Molière (París, 15 de gener del 1622 - 17 de febrer del 1673), fou un dramaturg i actor francès.

Considerat com el mestre de la Comédie-Française, segueix sent l'autor amb més obres representades per aquesta institució. Inflexible amb la pedanteria des falsos savis, les mentides dels metges ignorants i les pretensions dels rics burgesos, Molière estima la joventut i la vol alliberar de tan absurdes càrregues i prejudicis.

En les 30 comèdies que va escriure després del seu retorn a París mostra un coneixement pregon de les incongruències de la vida humana i de la societat francesa del seu temps. Hi és capaç de tractar temes seriosos, i àdhuc tràgics, sense renunciar a l'alegria i a l'exuberància de la comèdia. Va ser un mestre en el maneig dels diàlegs i en l'ús de l'argot.

Molt lluny dels rigors de la devoció o de l'ascetisme, el seu paper de moralista té els límits que ell mateix es va imposar: «No sé si no és millor treballar per rectificar i per suavitzar les passions dels homes que voler suprimir-los completament»,i el seu objectiu és sobretot «fer riure la gent honesta». D'aquesta manera fa seva la divisa que usaven els comediants italians dels anys 1620 a França: Castigat ridendo mores - corregeix els costums pel riure.

Personatges

Argant, l'hipocondríac

Toinette, la serventa

Béline, l'esposa

Béralde, germà d'Argan

Angelique, filla

Louison, una altra filla

Cléante, pretendent d'Angelique

Thomas Diaforus, fill de metge amb qui Argant vol que es casi la seva filla

Monsieur De Bonnefoy, notari

Monsieur Fleurant, boticari

Polichinelle, promès de Toinette

Monsieur Purgot i Monsieur Diafoirus, metges

Argant és un vell hipocondríac que està obsessionat amb la seva salut. El cuiden la seva dona i una munió de metges, que cerquen només heretar la fortuna de Argant. Al seu costat, però, té també Toinette, la serventa, i la seva filla Angelique, que l'estimen de veritat. La Toinette intenta que el seu amo es recuperi de les seves manies i de i les ganes de viure i vol desemmascarar els farsants que l'envolten. Per aquest motiu aconsella l'Argan que fingeixi que mor, per veure com reaccionen els que suposadament vetllen per ell. El vell s'adona que només la seva filla és sincera en l'amor, mentre que és a l'única que no havia deixat ser feliç, intentant que es casés amb un metge ric i no amb el seu pretendent estimat. En veure com és de caràcter l'Angelique, accedeix a deixar-la casar amb el seu amor i acaba proposant-se ser ell mateix el seu metge per no deixar-se enganyar més.

Els noms dels personatges són reveladors del seu caràcter, Cadascú d'ells representa una figura tipus però estan descrits amb realisme. Aquest realisme, però, no exclou la comicitat, present tant als diàlegs, al final on el propi Argan esdevé un metge com a la figura dels criats, que segueixen la línia de lacommedia dell'arte adoptant el paper dels graciosos però amb sentit comú.

La crítica a la medicina és una constant a la literatura barroca . També és propi del barroc el joc entre aparença i realitat, tot i que aquí ocupa un lloc secundari davant el caràcter satíric de la hipocondria.

Un altre tema recurrent a les obres franceses de l'època (que augmentarà durant la Il·lsutració i el Romanticisme) és la condemna dels matrimonis concertats per a la dona, que s'ha de casar per posició i no per amor.

Marina Febrer

Els espais escenogràfics

2011-11-03T04:59:00.000-07:00

Marina Febrer Torres

La història de l'escenografia

En principi tot espai, natural o edificat és un espai escènic. Les primeres manifestacions escèniques es donen en llocs naturals, a l'aire lliure. Més tard, amb la Grècia clàssica i Roma es perfilen els primers espais dedicats exclusivament a les arts escèniques.

L'escenografia té les seves arrels en el teatre grec, en aquest s'usava el periacto. Un aparell prismàtic amb diferents paisatges en cadascuna de les seves cares. A cada costat de l'escenari, hi havia un, i en girar-ho canviava la pintura. S'utilitzen pintant-los sobre les seves dues cara.

Una reconeguda variació d'escenogràfica és la decoració circular de les carretes-cèlebres de l'època medieval. I allí mostraven al públic els diferents capítols dels jocs escènics del moment.

RENAIXEMENT

El concepte de l'escenografia com a ús per crear una atmosfera adequada és propi del renaixement. En aquesta època sorgeix el teatre com a edifici, l'olímpic de Venècia.

El que abans era fix, va començar a ser movible i l'escena va esdevenir majestuosa, especialment a França i Itàlia. Perquè tot això fos possible era important que l'arquitecte, encarregat de construir i pintar, deixi pas als escenògrafs. La il·luminació escènica va col·laborar en les conquestes escenogràfiques.

Tipus d'escenografies

Les escenografies es poden classificar generalment en: realista, abstracta, suggeridora i funcional.

Realista = aquest tipus de recreació tracta d'aconseguir el major grau de versemblança a l'obra segons el lloc on succeeixen els esdeveniments. S'utilitzen panells lleugers, aptes per moure'ls fàcilment, emmagatzemar-los i re-utilitzar-los. La decoració d'aquests panells són gairebé sempre pintats.

Alguns mobiliaris o accessoris decoratius estan presents en les escenes, però generalment no estan molt emmoblades amb la finalitat de deixar l'espai buit perquè els actors tinguin lloc per a la seva expressió.

També existeix l'esquema de caixa, en el qual tres panells tanquen l'escena i fan al públic sentir-se intrusos.

Abstracta = És un muntatge que no se centra en cap lloc ni temps específic. Freqüentment, té: escales, cortines, panells, rampes, plataformes o altres elements sense determinar.

Es posen uns pocs objectes significatius i queda un espai realment gran perquè els actors s'expressin lliurement, com és requerit.

Suggeridor = . Els actors entren en escena a través d'un passadís, cridat el pont, assenyalat per tres pins. Aquest tipus de muntatge, suggereix un lloc creat per un objecte general com un acte, un vaixell, un edifici, etc. El seu efecte escènic s'aconsegueix eliminant les coses no tan prescindibles o en combinar trossos d'un decorat realista i objectes abstractes.

A diferència de l'escenografia abstracta, la suggeridora aconsegueix una certa situació en un temps i lloc concrets.

Funcional = Aquesta respon directament a les necessitats dels intèrprets. És la menys usada en funcions dramàtiques, és la que s'utilitza en els circs. Els elements escènics bàsics, són els fixats pels artistes.

EI provinent del sol o un llum. La utilitzada per la comèdia musical és la primera, i per a això usen focus i *proyectores. Amb ells, hi ha quatre factors controlables: la intensitat, el color, la distribució i el moviment

Un titella és una o ninot que es mou de manera que sembli que el seu moviment és autònom. Acostumen a mostrar-se en uns teatrets especials, anomenats teatres de titelles. El seu moviment s'efectua amb l'ajuda de molles, cordes, guants, filferros, fils, pals i altres estris adaptats a cada tipus de titella.

Relacionat amb el món dels titelles trobem el teatre d'ombres en què les figures, vistes a través d'una pantalla i il·luminades per darrere, són mogudes amb tiges.

Un bufó era una persona encarregada de fer riure els reis i la cort a l'edat mitjana. Molts dels bufons tenien anomalies físiques i se'ls permetia la sàtira de temes prohibits als altres, podien anar vestits com els pallassos i acumular poder per la proximitat als governants.

La figura del bufó té les seves arrels a les festivitats clàssiques que permetien alterar l'ordre establert de forma momentània, com les celebracions dionisíaques que van desembocar al Carnestoltes. Els bufons, però, podien actuar tot l'any.

exercicis de memorització

2011-10-28T01:47:00.000-07:00

La Memòria

27/10/11

Avui a classe hem fet uns exercicis de memorització. El primer consistia que cadascú deia una paraula relacionada amb l’escenografia, repetint la del company i afegint una de nova. Després hem fet aquest mateix exercici, però amb frases i en ha quedat una frase així: En Toni té una casa gran i acollidora que va reformar fa 50 anys a Ciutadella, però va caure fa pocs mesos i l’hauran de tornar a construir d’aquí poc. Ara esta estalviant amb el que pot per tornar a reconstruir-la en xalet amb l’amant.

Desprès hem fet una altra activitat en la qual el professor ens donava tires de paper amb frases escrites i per parelles havíem de reconstruir tota la història, sabent que la que està en majúscula és la primera frase fins que totes tinguin un sentit complert juntes.

Els text que ens ha sortit ha estat un poema de Miquel Martí i Pol. Poeta que va escriure moltíssim, però sobretot poesia. La seva gràcia és que escriu de manera molt senzilla, però diu les coses molt interessants. Tenia esclerosi múltiple i la seva dona havia d’escriure per ell que en un punt de la seva vida era l’única que l’entenia.

El poema se diu Parlem de tu i diu així:

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-se, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

En aquest poema parla d’ algú que és absent, la seva presència era un sofriment continu.

Aquest poema forma part d’un llibre que va dedicar a la seva primera dona que es va morir.

Llavors, hem tornat a fer una roda dient una frase d’aquest poema cadascú; primer marcant la pausa del verb, després marcant la pausa sintàctica de les comes i punts.

Per finalitzar una alumna ha sortit a recitar el poema i els altres companys han dit en que fallava. Aquesta alumna ho havia de lligar més, no ha d’estar tant pendent de la memòria tampoc i s’ha equivocat en una paraula. Tenint aquets aspectes, la noia ha repetit el poema millorant aquests.

Com a deure: aprendre de memòria el text per centrar-nos en la recitació, l'elocució, l'expressivitat...etc.

Judith Cortès

Exercicis de quiromància

2011-10-28T01:35:00.000-07:00

Quiromància

La màgia i el teatre són dues ficcions que sempre han anat aparellades. Els joglars feien màgia fent jocs de mans, que formen part de les arts teatrarls. Les fetilleres també feien quiromància. La quiromància consistia a llegir el futur mirant les mans.

A les mans hi podem observar tres línies que són les que les bruixes miraven per predir el futur: la línia de la vida, la de l’amor i la de la mort.

Mirant aquestes línies endevinaven com seria la vida de la persona.

Exercici d’imaginació

A classe hem fet tres exercicis de jocs de mans:

Ens em posat per parelles i llegint la mà pronosticam com li anirà la vida, l’amor i la mort mirant les línies.
Una persona que es dedica al teatre ha de tenir imaginació. Per açò hem fet aquest exercici: una persona posa la mà davant un faristol. Aquesta mà representa una illa i un altra persona l’ha de descriure.
Una persona es posa dos guants blancs i posa les mans davant el faristol. Ha d’interpretar només amb les mans tot el que els altres diguin com riure, caminar, sorpresa...

Després ha de representar una història representada també només amb les mans.

El procés de creació d'una obra de teatre

2011-10-27T03:26:00.000-07:00

Marina Bosch Moll

25/10/11

Avui hem començat la classe veient uns vídeos del procés d’un muntatge teatral.

El primer vídeo tractava d’una investigació d’un detectiu curiós dins el Teatre Nacional de Catalunya. En el vídeo podem observar el procés de creació d’una obra de teatre i totes les persones que hi intervenen per crear-la. És un vídeo didàctic fet pel Teatre Nacional de Catalunya, un teatre públic on es programen les millors obres.

-Temes i propostes: Una obra de teatre es pot fer a partir d’un poema, d’una notícia d’un diari, d’un quadre, d’una biografia d’un personatge, d’una novel·la...

-Programador: El cervell de l’operació: Decidir la programació del teatre i construir-la.

-Escriptor: Pot treballar per la idea que té en el seu cap o perquè li fan un encàrrec.

-Productor: El càsting: Portar el timó de la nau, es tria tota la gent que farà l’espectacle. Un càsting són les proves que han de fer els actors per comprovar que serveixen per fer l’obra.

-Part de l’equip tècnic: Es dediquen a muntar l’escenari.

-L’escenògraf: Realitza tota l’escenografia, intenta reproduir la realitat i crear il·lusió. Representar sobre un suport pla, sobre una tela o en tres dimensions. Es comença amb uns dibuixos, a partir d’aquests es fa una maqueta i després es crea l’escenari.

-Els intèrprets: Una feina molt tècnica. La construcció del personatge té tres parts: la paraula, la veu i les emocions.

-El vestuari: Un dissenyador s’inventa com van vestits els personatges que surten a l’obra. Ens informa del caràcter dels personatges, l’edat, el sexe, l’època...

-La caracterització: És la persona que s’encarrega de donar caràcter als personatges mitjançant maquillatge i perruqueria.

-La Música: Una part de la música es toca en directe a l’escena i l’altre part queda enregistrada.

-Coordinació de so: Els efectes de la música, nivell de so, es juga amb els sons a través dels micròfons, els altaveus...

-Il·luminació: És l’equip tècnic que dissenya un plànol de llums organitzat pel dissenyador de llums a base de molts d’assajos.

-Registradora: S’encarrega d’organitzar i coordinar per al funcionament de la producció.

-Productor: S’entén per producció el conjunt d’elements personals i tècnics necessaris per dur a terme la posada en escena de l’espectacle.

-L’estrena: difusió i publicitat. A través d’un fulletó que ens informa del programa de mà.

-Públic: El més important perquè un teatre tingui èxit.

En el segon vídeo hem vist com una al·lota es prepara per presentar-se a un càsting. Al principi la podem veure nerviosa, sense gana, res no li surt bé... El seu avi li explica el secret que tenia la seva mare per triomfar, li diu que ella no emprava el cap sinó el cor. La noia es dirigeix al càsting i li diuen que ja l’avisaran però, quan surt al carrer la tornen a cridar i li diuen que no faci plans perquè està contractada. Després d’això es troba amb el seu xicot. Al principi fa veure que no l’han agafada però després es posa a riure i se’n van a celebrar-ho.

Conclusió: El que provoca un canvi a ella és que parteix de la seva experiència personal i adopta els seus sentiments a la interpretació. El gest que li fa el seu avi vol dir que per fer una bona actuació s’ha de fer feina amb les emocions.

Formes teatrals medievals que encara perduren:

· Cant de la Sibil·la: és un drama litúrgic i cant gregorià de gran difusió a l’edat mitjana al sud d’Europa. Fou prohibit després del Concili de Trento, tot i que s'ha pogut seguir representant, durant la missa de la nit de Nadal, a totes les esglésies de Mallorca http://ca.wikipedia.org/wiki/Cant_de_la_Sibil%C2%B7la - cite_note-0 i a l'Alguer, de manera pràcticament ininterrompuda. Entre les representacions actuals més destacades es compten la de la catedral de Palma, la del Santuari de Lluc o la que cada any, des del 1998, fa Maria del Mar Bonet a l'església de la Bonanova.

· Misteri d’Adam i Eva.

· La dansa de la mort (Verges, Catalunya).

Relaxació. Tècniques

2011-10-24T01:36:00.000-07:00

Relaxació

La relaxació és una tècnica molt important per al ser humà com a font d'energia per eliminar tot tipus de tensions ja siguin físiques, emocionals o bé mental. Aconseguint prevenir o minvarl’estrès i un bon nombre de malalties psicosomàtiques. L'estrès és un estat d'alerta que ens posa en atenció davant situacions de conflicte. És un estat natural i necessari. Però quan l'estrès és continu pot esdevenir una mamaltia greu. La relaxació és també un estat natural, molt propi de determinats estats i necessari per reequilibrar el cos. La relaxació és una tècnica, o diverses tècniques que volen emular la relaxació natural.

Podem notar diferents canvis en augmentar l’estrès: respiració més ràpida, el cor batega més ràpid i augmenta la pressió sanguínia i el sistema muscular es tensiona.

Alguns hàbits que provoquen aquet estrès malaltís són:

   1. Molta feina
   2. Manca de descans
   3. Preocupacions

4. Mal son

5. Alimentació errònia

6. Tòxics

7. Manca d’exercici

8. Altres hàbits malaltís

També cal dir que fer feina aturat i no fer res d’exercici en tot el dia provoca l’estrès, però cal practicar-lo almenys 3 hores abans d’anar a dormir perquè si el practiques més tard provoca tensió muscular i no deixa dormir.

Hi han diferents tècniques de relaxació:

1. Teràpia de Schultz (consisteix a escoltar el cos, com si estiguéssim atens del nostre i això la relaxa perquè deixa de pensar en altres coses)
3. Ioga (ajuda la concentració a través del moviment)

4. Meditació (resar, quan una persona resa està tranquil·la)

5. Visualització (estar amb quietud, poca llum i fixar-nos amb un objecta, imatge..i la mirada només es concentra amb allò que observem)

6. Dansa i Tai chi ( són teràpies que es realitzen a partir de la dansa)

Altres tècniques de teràpia basades amb elements:

1.Musicoteràpia

2.Hidroteràpia
3. Massatge
4. Acupuntura

Història del teatre 3. El teatre medieval

2011-10-19T23:57:00.000-07:00

joglars

TEATRE MEDIEVAL

CONTEXT HISTÒRIC

L’etapa medieval es una època molt extensa, dura prop de 10 segles (1000 anys). Des del final de l’Imperi Romà (mitjan segle V) fins al 1453 que és conquerida Constantinoble per l’imperi turc.

Aquesta època es divideix en dues parts: l’Alta Edat Mitjana i la Baixa Edat Mitjana. El cristianisme és la religió de l’època absolutament dominant i exclusiva, i agafa cada vegada més protagonisme omnipresent i sobretot omnipotents. Tot això fa de l’Edat Mitjana una llarga època de cristianisme, que no deixa lloc a cap altre tipus de manifestació ni ideològica ni religiosa

El cristianisme és l’estructura jerarquitzada i de pensament dominant, i aquest pensament ve dominat per la Teocràcia. Aquest sistema Teocràtic es configura al voltant de Déu i de l’Església catòlica i tot gira al voltat d’això: l’Església era la institució que exercia no només el poder sinó també la producció i transmissió de la cultura.

TEATRE A L’EDAT MITJANA

Aquest teatre és fet per l’Església, pels clergues. Era la manifestació de teatre més clara de tota aquell període. (Tot i que també hi perdura una altra manifestació teatral, el teatre que té origen al poble (teatre popular) anomenat teatre profà.

La llengua de cultura d’aquella època era el llatí, la major part de la literatura, i textos importants eren en llatí. Al segle X, XI hi comença a haver-hi les primers textos conservats en llengua romànica en l’època. Les llengües derivades del llatí, les llengües romàniques s’anomenaven llengües vulgars, és a dir la llengua del poble.

EL TEATRE RELIGIÓS

El teatre religiós neix a partir de la celebració litúrgica en llatí. Són representacions dialogades dels textos sagrats.

El teatre religiós es divideix per cicles. Els més importants són Nadal (Naixement de Jesús) i Pasqua (mort i resurrecció de Jesús) , que són celebracions molts marcades i importantíssimes en el calendari litúrgic. Més tard apareixen dos cicles més: Cicle de l’Assumpció (recreació de la Mare de Déu al cel) i cicle hagiogràfic (vida dels sants). És a dir el teatre religiós configura en aquests 4 blocs.

Les obres que es representaven s’anomenaven misteris o actes sacramentals. Es representaven primer a l’interior de l’església, però va ser expulsat per les autoritats eclesiàstiques perquè utilitzava elements irònics que no agradaven a l’església i perquè hi havia escenes heterodoxes de l’església, com per exemple que hi apareguessin dimonis dins l’església, considerat una figura sacrílega. Després es representà a les entrades de les esglésies, però també fou expulsat, i finalment es representà a les places.

Les reminiscències que encara perduren actualment són: obres de teatre com Els Pastorets (cicle de Nadal), processons (cicle de Pasqua), Dansa de la Mart, El misteri d’Elx...

EL TEATRE PROFÀ

Era un teatre desmarcat de l’Església i estava mal vist per les autoritats ja que era un teatre que la criticava . Era protagonitzat per personatges simpàtics anomenats joglars que eren actors que representaven gestes, i llegendes. Eren com els pallassos de carrer d’aquella època (ballaven, cantaven, feien acrobàcies...). Actuaven sempre a les places o a les corts i feien representacions còmiques per fer riure a la gent. Es poden considerar els joglars com els descendents dels mims de la tradició grega.

La funció dels joglars era cantar o explicar històries o llegendes populars, obres còmiques (continuadores de la comèdia). Solien tractar la crítica a l’església i la picardia sexual. També feien teatre de titelles (teatre de llarga tradició, una de les formes més antigues de fer teatre)

Obres de teatre profà: El Sermó del bisbetó (Tracta d’una farsa d’un escolà que fa de bisbe) i El carnestoltes, (teatre de pervivència d’aquell teatre profà). Hi ha màscares per tal que les persones puguin representar altres persones que no hi són.

El misteri d'Elx (València)

OBRES DE TEATRE RELIGIÓS DE LA NOSTRA CULTURA

- El misteri d’Elx: És la pujada al cel de la Mara de Déu acompanyada de cants i trompetes. Es representa cada any

- El cant de la Sibil·la: (Cant català s.XIII) És una representació que es fa a Mallorca i anuncia el judici final i l’arribada de l’anti-crist

Dansa de la mort

-La dansa de la mort: És una representació de Verges (Catalunya). Dansa de pasqua que els actors van vestits de calavera i amb una falç francesa seguen la vida de les persones.

-La passió de Cervera, Ofesa i Espareguera: Són pobles on es representa la passió de Crist d’una manera espectacular i hi participa tot el poble.

-Els pastorets: Obre que es representa a quasi tots els pobles i fa referència al cicle de Nadal.

El procés d'un muntatge teatral

2011-10-18T23:49:00.000-07:00

El misteri del teatre

En aquest vídeo seguirem les passes d'un curiós detectiu privat en les seves investigacions dins del Teatre Nacional de Catalunya. Amb ell descobrirem quin és el procés de creació d'una obra de teatre i totes les parts que hi intervenen.

El Teatre Nacional de Catalunya va produir aquest petit documental sobre el procés de muntatge d'una obra teatral. El visionarem i n'analitzarem les parts.
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=34446

Activitat: els secrets compartits.

2011-10-17T01:29:00.001-07:00

A la classe d’avui hem realitzat una activitat.

Un actor s’ha de relacionar amb els altres, i per això cal conèixer-los.

Aquesta activitat consisteix en un secret: el professor ha escrit 14 preguntes (nombre d’alumnes) i cada una a un paper diferent.

Es tractava de posar-nos en parella i agafar un paper, de manera que li havíem de respondre en veu molt baixa al company, sense que ningú ens sentís. Eren preguntes amb respostes personals o íntimes, i les respostes no podien contenir cap paraula que la pregunta contingués.

Finalment, cada alumnes hem rebut tretze confidències. Sandra

lectura de "El vincle" de Joan Casas

2011-10-13T07:58:00.000-07:00

11/10/11 Josep Marquès Oleo

Arts Escèniques

La classe va començar amb una lectura dramatitzada de El Vincle de Joan Casas, una obra d’estructura moderna però senzilla, d’acte únic que succeeix en un cementeri rural on es troben un pare i un fill amb greus problemes de comunicació.

Com la majoria d’obres modernes no presenta la típica estructura plantejament, nus i desenllaç, sinó que l’obra comença i acaba al nus, obligant el lector o espectador a fer una reflexió final.

Els mites, la font del teatre grec

2011-10-12T23:44:00.000-07:00

MITE d’ULISSES

Va ser un gran guerrer a la guerra de Troya i se’l va castigar a viatjar 10 anys més dels 10 que ja havia fet. Va arribar a l’illa on habitaven els ciclops i Ulisses li va brindar vi per emborratxar-lo i treure-li l’ull amb un pal i antes havia estat llest i li va dir que el seu nom era Ningú i quan el ciclop es va queixar als altres li van demanar qui li havia fet això i ell va dir Ningú , per això els altres no li van fer cas. Zeus li va donar els vents dins un sac, i la tripulació, per curiositat, va obrir i així sorgeix el mite dels vents. Després, durant el viatge li tenien preparada una altra trampa, el cant de les sirenes hipnotitzava i feia que canviés de rumb per això Ulisses va demanar als seus homes que el fermessin al pal major i li tapessin les orelles i així ho va aconseguir. I a l’arribada a Ítaca on la seva dona filava una tela, que cada vegada que l’acabava la tornava a desfilar perquè sinó s’havia de casar amb un dels pretendents, com un desconegut, com un moro, ningú no el va conèixer excepte el seu gos i la cuidadora dels seus fills. Va anar a parlar amb el seu pare preguntant-li que havia passat amb el rei, quan era el seu pare mateix, després de mostrar-li la ferida del genoll que li havia fet l’avi perquè el conegués, va tornar a dirigir el seu lloc de governant. Sandra Mercadal

MITE D’ÍCAR

En la mitologia grega, Ícar (en grec, Ίκαρος) era fill de Dèdal. Va ser empresonat amb el seu pare al laberint que aquest últim havia construït per ordre de Minos, rei de Creta.

Per poder escapar del laberint, el seu pare va fabricar unes ales per tots dos amb plomes i subjectades amb cera. Abans de fugir el seu pare li va dir:"Ícar, fill meu, mantén-te a una altura mitjana. Si voles molt baix, la humitat obstruirà les teues ales, i si ho fas molt alt, la calor fondrà la cera. No et separes de mi i no et passarà res."

De sobte el fill va començar a volar cap amunt per arribar fins el cel i la proximitat als rajos del Sol va començar a fondre la cera que mantenia les plomes unides i va fer que Ícar caiguera a l'aigua mentre cridava al seu pare, Ícar s'enfonsava a la mar. Finalment el seu pare va trobar les restes de les ales i va maleir els seus invents.

Va soterrar el cos del seu fill i va anomenar aquella terra Icària (i al mar on caigué mar d'Icària) en la seva memòria. Dèdal va arribar fins Sicília, va crear un temple per Apol•lo i va oferir les seves ales al déu com una ofrena.

Andrea i Marina

MITE d’EUTERPE

En la mitologia grega, Euterpe és la musa de la música, especialment protectora de l'art de tocar la flauta. Com les altres muses era filla de Mnemòsine i de Zeus. En general se la representa coronada de flors i portant entre les seves mans el doble-aulos (un instrument de fusta, una espècie d’oboè). En altres ocasions se la troba amb altres instruments de música: violins, guitarres, tambor... A finals de l'època clàssica se la denominava musa de la poesia lírica, i era representada amb una flauta a la mà. El déu fluvial Estrimó va deixar Euterpe embarassada. El seu fill dirigí una partida de Tracians i va morir a les mans de Diomedes a Troia.

Marina Bosch Moll, Andrea Pons Martínez

Mite de Perseu:

Danae la mare de Perseo va ser empresonada per el seu pare ja que l’oracle deia que si es reproduïa, el fill d’aquesta mataria al seu avi, es a dir, el pare de Danae.

Zeus però, que estava molt enamorat de Danae es convertí en pluja daurada i aconseguí entrar a la cambra on estava tancada i així engendrà Perseo. Al moment que el pare de Danae se’n dona compte, els tanca dins un cofre de llenya i els tirà al mar, tot i que, gràcies a uns forts vents aconseguiren arribar a l’illa de Sèrifos on el rei Polídecles els descobrí i se’n enamorà de Danae, però com que Perseo tot el dia el vigilava no podia fer res.

Polídecles, enamorat de Danae organitzava dinars i sopars per convidar-los i així poder veure la seva estimada, per assistir-hi però, els convidats havien de portar algun regal al rei, i Perseo mai duia res. El rei, fart, li va dir que si no li portava Gorgona - Un monstre que amb la mirada deixava petrificat – es casaria amb Danae.

Perseo aconsegueix matar el monstre gràcies a uns poders concedits per Zeus, però quan torna al regne, descobreix que Polídecles l’ha traït i ha festejat la seva mare, ell enfurismat li mostra el cap del monstre i Polídecles ignorant, queda petrificat. Perseo insatisfet, decideix anar a reglar els temes pendents amb el seu avi, però com explicava l’oracle, l’acaba matant en una jocs de cavalls.

Mite d'Èdip:

Èdip,era fill del rei Layo i la reina Jocasta que regnaven Tebas.
Un oracle va advertir a Layo que seria assassinat pel seu propi fill. Decidit a defugir el seu destí, va lligar els peus del seu fill acabat de néixer i el va abandonar perquè morís en una muntanya solitària. El seu fill va ser recollit per un pastor i lliurat al rei de Corint, que li va donar el nom d'Èdip (peu inflat) i el va adoptar com el seu propi fill. El nen no sabia que era adoptat i, quan un oracle va proclamar que mataria al seu pare, va abandonar Corint. Durant la seva travessia, va trobar i va matar a Layo, creient que el rei i els seus acompanyants eren una banda de lladres i així, inesperadament, es va complir la profecia. Sol i sense llar, Èdip va arribar a Tebes, assetjat per un monstre espantós, l'Esfinx, que caminava pels camins que anaven a la ciutat, matant i devorant a tots els viatgers que no sabien respondre a l'enigma que els plantejava. Quan Èdip va resoldre encertadament l'enigma, l'esfinx es va suïcidar. Creient que el rei Layo havia mort en mans d'assaltants desconeguts, i agraïts al viatger per alliberar del monstre, els tebans el recompensar fent-ho seu rei i donant-li a la reina Jocasta per muller. Durant molts anys la parella va viure feliç, sense saber que ells eren en realitat mare i fill. Aviat Èdip va descobrir que involuntàriament havia matat al seu pare. Jocasta deprimida es va suïcidar i, quan Èdip es va adonar que ella s'havia matat,i que era la seva mare es va treure els ulls i va abandonar el tron.

D’aquí surt el nom Complexa d’Èdip, que pateixen els fillets quan son petits.

Després del mite que ens van explicar les nostres companyes Sandra Mercadal i Marina Febrer, Maria i Júlia ens van explicar el mite de Narcís.

El mite de Narcís tracte d’un jove de gran bellesa del qual tant donzelles com nois s’enamoraven d’ell a causa de la seva bellesa, però aquest rebutjava les seves insinuacions i era insensible fins i tot amb les nimfes. La que més se l’estimava era Eco, la qual degut a un disgust amb Hera, estava condemnada a només poder repetir les últimes paraules de tot allò que volgués dir. Un bon dia, mentre Narcís estava caminant pel bosc, Eco va fer un renou, i Narcís va preguntar – Qui hi ha aquí?- i Eco va respondre – Aquí, aquí ! – Incapaç de veure-la amagada entre els arbres Narcís la va cridar: Vine! Després de respondre –Vine, vine!!- Eco es va deixar veure i com va poder li va confessar el seu amor. Narcís la rebutja cruelment i la nimfa desolada s’ocultà dins una cova i allí es consumí fins només quedar-hi la seva veu. Per castigar Narcís, Nèmesi , la deessa de la venjança, va fer que s’enamorés d’ell mateix. En una contemplació absorta, incapaç d’apartar-se de la contemplació de la seva pròpia imatge, va acabar llançant-se dins les aigües que el reflectien i s’ofegà.

Al lloc on el seu cos havia caigut, ca créixer una bella flor, que va fer honor al nom i la memòria de Narcís

Mite d’Orfeu:

Orfeo, fill d’Apolo i Calíope, s’enamorà perdudament d’Euridice i es casà amb ella, fins que un mal dia, el germà d’Apolo va intentar festejar-la, ella intentant fugir s’endinsà a un bosc on trepitjà una serp verinosa que la mossegà i matà.

La pena d’Orfeo era tant descomunal, que es posà la cançó més trista del món, ho era tant, que commogué fins i tot als deus qui li donaren l’oportunitat d’anar al infern a cercar Euridice. Un cop allà, els guardians l’advertiren que fins que els dos no fossin altre cop a la terra, havien d’anar un davant l’altre sense girar-se per mirar-se. Orfeo amb gran esforç complí les ordres, però quan ell ja estava defora, es girà i Euridice que encara no havia pogut sortir del tot, desaparegué.

Mite de Jason.

Jasón era fill de Alcímede i Esón. Un dia Pelias, oncle de Jason, va anar a consultar l’oracle i va ser advertit que un home calçat amb una sola sandàlia li voldria prendre el tron.
Jason quan va complir els vint anys, es va dirigir a Yolco disposat a recuperar el tron que per herència li pertanyia. Vestia de manera estranya, cobert amb una pell de pantera, amb una llança a cada mà i amb el peu esquerre descalç, segons alguns perquè havia perdut una sandàlia creuant un riu. Amb aquesta indumentària es va presentar a la plaça pública de Yolco en el moment en què el seu oncle Pelias es disposava a celebrar un sacrifici. Pelias no ho va reconèixer, però va sentir por per l'estranger descalç. Jasón n va romandre amb el seu pare Esón cinc dies i al sisè es va presentar a Pelias i li va reclamar el tron que legítimament li pertanyia. Pelias va decidir allunyar-lo de la seva terra enviant-lo a una difícil missió: viatjar fins a la Còlquida i portar d'allí el “vellocino” d'or, la pell d'un moltó fabulós que havia salvat la vida a Frixo, avantpassat de Pelias, tot pensant que Jasón no se’n sortiria. Finalment però, Jasón aconsegueix el seu repte, Pelias però, es nega a cedir-li el tron i Medea, l’esposa de Jasón el mata amb un encanteri. Atordits, decideixen anar Corint, regne veí , on el rei d’allà ofereix la ma de la seva filla Galuce per poder ser reis. Il·luminat, Jasón accepta però Medea no es queda de mans plegades i mata Galuce i el seu pare, el rei. Jasón queda per sempre més tot sol i amargat.

2011-10-12T12:11:00.001-07:00

En la primera part de la classe, em fet un joc, el joc del fil d’Ariadna.
Aquest joc es un exercici de contacte, pensat per representar un mite de Grècia, el mite d’Ariadna:
Això era l'illa de creta, que era molt famosa perquè enmig d'aquesta illa hi havia un laberint, i en aquest laberint, que era molt gran, molt difícil, hi vivia un monstre, que era el minotaure, que tenia el cos de toro i el cap d'home. Hi havia un Oracle que deia que aquest minotaure cada any necessitava que el poble de creta li dones sis fillets i sis filletes per menjar, fins que va arribar Tesseu, i aquell any havia de tocar la filla del rei, Ariadna, ella es va enamorar de Tesseu, però hi havia un problema, no que Tesseu mates el monstre sinó que com sortiria d'aquell laberint?. Ariadna va tenir una idea, i es que va donar un cordo a Tesseu, perquè mates al minotaure i així després seguint el cordo pugui sortir del laberint.
Creien que dur mala sort donar bona sort, hi diu molta merda perquè la gent que anava a les representacions amb cavalls, i com mes merda hi havia mes audiència hi havia agut, per això deien molta merda.

Diferents tipus de riure:
cada alumna farà un somriure diferent, i apuntarem a la pizzara de quin tipus es.
Riures:
- Compromís
- Sarcàstic
- Enamorat
- Beneit
- Feliç
- Xalada
- Nerviós
- Sorpresa

Audició Material Acúsitc aïllant

2011-10-11T10:38:00.000-07:00

Un grup d’escriptors de les Balears van participar en un projecte radiofònic, un taller per escriure “un teatre català contemporani de les Illes”. Aquest s’anomenen Material Acústic Anti aïllant. La seva idea era escriure històries curtes per ser escoltades per la ràdio.
Unes d’aquestes històries són les següents:

- “Davant el Mar”, Joan Gomila (mallorquí)
Tracta de dos amics que van amb moto i mantenen una conversa. Al llarg d’aquesta, te n’adones de que no són només amics, sinó que, també, s’estimen, és a dir, són homosexuals. Per això, al llarg de la conversació pensen què fer amb les seves dones.

- “El dia més feliç”, Jordi Ordí (menorquí).

Dia del casament. El nuvi es tanca al bany i ningú no el conveç de sortir. Tothom molt enfadat i totsels amics van borratxos. Al final "se la talla" i tira el penis per la finestra.

assaig de cor

2011-10-11T10:25:00.000-07:00

mirau aquest breu documental sobre interpretació d'n fragment de Terra Baixa. us agradarà:
http://www.youtube.com/watch?v=ZQRgMAsgZnM

Classe pràctica - dia 6 d'octubre 2011

2011-10-09T04:38:00.000-07:00

Els alumnes d'Arts Escèniques avui hem fet un classe pràctica, on dos companys han començat llegint una petita obra anomenada Danys Irreversibles, de l'autor Miquel Argüelles, extret del llibre Dramaticulària, Arola Edicions . Aquesta obra tractava de dos germans que en un principi semblava que estaven jugant, però que ens sorprèn amb un final inesperat.

Tot seguit dos altres companys han llegit un petit fragment de l'obra Èdip Rei bassada en el mite clàssic.

Aquestes dues companyes per posar-se dins el paper del teatre grec han fet la lectura amb les mans davant la boca, donant un efecte sonor com si portessin una màscara.

Finalment vam acabar la classe amb una joc més interactiu, on ens vam posar tot en cercle i havíem de representar l'objecte que el professor ens deia. Alguns exemples com:

Una llavor que floreig.
Un glaçó que es fon.
Un picarol d'un moix.
Un arbre que perd les fulles.
Un lladre sorprès.
Una batedora.

D'aquesta manera vam aprofitar la classe per posar a prova la dicció de veu i un poc d'interpretació gestual.

Joan González 2n B.

Gèneres dramàtics

2011-10-06T03:36:00.000-07:00

Els Gèneres dramàtics i els literaris:

Els gèneres dramàtics són aquells textos que prresenten un format destinat a la representació escènica. Els gèneres dramàtics es poden classificar en tres grans blocs: obres cultes, obres populars i obres musicals

OBRES CULTES:

-són obres d'autors.

-literatura escrita pensada des d'un escriptor per ser representada per una companyia.

-subgèneres: -tragèdia

-comèdia

-drama

OBRES POPULARS:

-creades pel poble, agafen models cultes hi ho adapten o bé tradicions molt antigues que duren. (“el bujot” a Ciutadella)

-subgèneres: -entremès

-sàtira

-manifestacions populars

-sainet(peces tradicionals que s'escenificaven)

OBRES MUSICALS:

-Tipus de peces en que la música forma part de l'obra.

-Hi ha quatre subgèneres en les obres musicals:

-òpera

-sarsuela

-musical modern

-operetes

Grècia:

Dins Grècia al teatre clàssic apareix dues grans tendències de gèneres dramàtics.

Sorgeix la Tragèdia i la Comèdia. A partir del s. XVIII que va fer una síntesi d'ambdós que es el resultat del Drama.Tots els gèneres dramàtics són derivacions dels dos grans gèneres grecs.

Tragèdia:

-obra que tracta en el món clàssic.

-Final tràgic que no es pot superar.

-Basades en mites (Fil d'Ariadna), representa un conflicte entre un heroi i un destí que és insuperable.

.llenguatge culte, elevat, seriós.

-Parla sobre temes importants, de la condició humana, la mort, sentit de vida, l'amor,etc. (Edip de Sòfloques)

Comèdia:

-obra que presenta conflictes quotidians.

-objectiu: provocar el riure i moralitzadora.

-té la característica de una critica a alguna cosa.

-Final feliç.

-Llenguatge que utilitza un registre col·loquial.

El drama es una síntesi moderna entre targèdia i comèdia que apareix a partir del s.XVIII. Vol interpretar a persones humanes que s'enfronten a problemes seriós. Té una forma intermèdia que presenta un conflicte a mesura humana que s'enfronten a la societat que el desenllaç es dolorós però no necessàriament fatal.

A Grècia hi ha altres gèneres com:

-Mim: pantomima, representació sense paraules a base de moviments i gestos(pelicules mudes).

-Sàtires: eren peces molt breus pensades com un descans d'entreteniment. d'aquí es deriva les burlesques.

Edat Mitjana:

A partir de l'Edat Mitjana sorgeixen altres gèneres:

-Misteris, origen religiós representen la Bíblia i “representacions de la vida de Crist de la litúrgia”. Es representaven dins les esglèsies, tot seguit es representaven a l'entrada però finalment es van prohibir pel to festiu que anava agafant. Les actuals processons

són una reminiscència del teatre religiós.

-Farsa(mentida) S. XIII representació de situacions exagerades que cerquen les rialles de la gent.

-Entremès s.XIX peces curtes que es representaven en els descansos d'una comèdia.

-Sainet: s. XVIII obra humorística que es feia per escenificar al final de grans obres, finalment van agafar identitat pròpia. Reflectien obres populars. Encara se'n fan avui en dia.

-Segles posteriors:Modernitat (forma musical)

-Sarsuela

-òpera

-musicals moderns, etc.

Maria de la Fuente

Traspassar una expressió facial

2011-10-03T01:18:00.000-07:00

ACTIVITAT

Durant la classe, s’ha realitzat un exercici, un exercici de màscara, però sense mascara, amb la gestualitat de la cara, expressant un sentiment que ha de arribar a transmetre al company i així, imitant aquesta expressió gestual la farà al company següent, com si fós el joc del telèfon.

El primer ha estat intentar expressar la enyorança, on no ha transmet el mateix a tots els companys i no ha funcionat.

Com a segon intent, ha estat expressar el vessut, que aquest si s’ha interpretat el mateix a tots.

I per finalitzar, na Sandra Mercadal, n’ha fet un, i quan tots hem fet la gestualitat de la cara, hem escrit el que ens transmet aquella cara, i ho hem escrit a un paper on ha sortit el següent:

1. Tristesa, Soledat (aquest ha estat el que ha fet na Sandra)

2. Pensatiu

3. Tristesa

4. Pensatiu

5. Pensatiu

6. Preocupat

7. Tristesa

8. Tristesa

9. Reflexiu

10. Inseguretat

11. Amargament

12. Tristesa

13. Ignorància

14. Desconfiança

La conclusió final, és que les cares normalment estan relacionades dius un conjunt de sentiment, un tema que té alguna cosa en comú entre elles, i més o menys dins el mateix context.

Després de l’activitat, hem tret les màscares que hem dut de casa, i ens hem fet una foto individual i després col·lectiva, per poder penjar en el nostre blog.

Per acabar, hem hagut de improvisar una frase relacionada amb la màscara que hem dut.

Instruments d'interpretació

2011-10-03T01:16:00.001-07:00

Instruments d’interpretació:

Són tots aquells recursos que un actor utilitza per representar/interpretar un paper.

Hi ha dos tipus; els propis i els impropis.

- Propis: la veu (un monòleg: representació on només s’utilitza la veu), moviment de cos (ballet), memòria, imaginació, capacitat de simbolització, gestualitat..

Remarcant la gestualitat de la cara, es pot aconseguir de dues formes, amb una màscara; on només riu, plora... per simplificar l’expressió. O mitjançant el maquillatge i la modificació que produeix el mateix autor per transmetre, conjuntament amb els moviments del cos, una expressió de la cara, sense màscara per transmetre un sentiment.

- Impropis: música, il·luminació, vestimenta, atrezzo, perruqueria, maquillatge, màscara...

La veu com a eina interpretativa

2011-09-30T01:31:00.000-07:00

La veu

La veu de l'actor és una de les principals, si no la principal, eina d'interpretació. Amb la veu es transmet no només la informació de la paraula dita, sinó tot un ventall d'altres informacions més subtils. El control de la veu per part de l'actor és imprescindible per a una bona interpretació.

1 . Modulació :

To : alt, baix, agut-greu

El to es defineix com l'altura o elevació de la veu que resulta de la freqüència de les
vibracions de les cordes vocals. Si aquests músculs vibren un nombre elevat de vegades per
segon, augmenta la seva tensió, l'altura és major, la veu s'eleva i, en definitiva, s'escolta més
aguda. Per contra, a menor freqüència, menys vibracions per segon, menor tensió de les
cordes vocals, la veu descendeix i, per tant, es percep més greu .

Intensitat: Fluix – normal- fort

És la major o menor força amb que es produeix la veu. Hi ha veus fortes i veus febles. En fonètica, es denomina accent al conjunt dels anteriors elements, la combinació especial dels quals en cada idioma, a cada regió d'un mateix idioma i àdhuc en cada individu, dóna a aquest idioma o parla una característica distintiva.

Timbre: modulació de la veu: fillet – vell-borratxo
Amb el timbre es pot simular l'estat i la personalitat d'un personatge, les característiuqes essencials com l'edat, per exemple.
Velocitat: més ràpid-més lent
la interpretació demana habitualment una velocitat de la parla una mica més lenta del que és habitual, per permetre la comprensió clara del text dit.
Expressivitat :transmetre un sentiment: trista/elegre

Articulació :

Els òrgans mòbils i els fixos o immòbils formen l'aparell ressonador. La seva relaxació i correcta mobilitat asseguren una bona dicció i fonació dels fonemes, a més d'una emissió de la veu sense esforç ni fatiga vocal.
Si seguim resseguint les parts del nostre aparell ressonador, en aquest cas dels òrgans mòbils, hem de parlar del llavi inferior, la llengua, el vel del paladar i les cordes vocals, els òrgans fixos estan composts pel paladar dur, el llavi superior i les dents. Localitza tensions o males posicions per determinar la forma de millorar la teva veu.
També és molt necessari parlar amb músculs que envolten la mandíbula completament lliures de tensió. Sols estrènyer les dents en situació d'empipament . Aquesta és la major causa de tensió en la mandíbula. Localitza la situació i evitar-la.

Pronunciació clara
Projecció de veu
Respiració, pausada etc.

Per llegir textos la cosa més important és la pronunciació clara.

2011-09-29T04:12:00.000-07:00

Prometeu:
Fugaços i frescos vents,
rius, fonts i brolladors,
innumerables somriures
de les ones de la mar,
terres que al voltant del sol
mai deixareu de girar,
digueu-me tots vosaltres
a què es deu el meu mal?

COR
Per què has ofès els déus
i t'has atrevit a furtar
la roja llavor del foc
i l'has donada a un mortal?

PROMETEU
Zeus odiava els mortals
i els volgué aniquilar.

COR
Prometeu bon amic meu,
t'ajudaré en el teu mal!

Prometeu
Si em traus aquesta cadena
Hauràs de patir venjança,
perquè la Llei de Zeus
és injusta i arbritària.

COR
Prometeu Prometeu
presoner de la muntanya,
per haver prestat ajuda
a la pobra raça humana

Lectura de V. Hugo sobre el teatre

2011-09-27T23:52:00.000-07:00

Cicla en aquesta web i llegeix el text de Víctor Hugo sobre l'art del teatre. T'agradarà:

http://www.ciudadseva.com/textos/teoria/opin/hugo01.htm

He aprendido más en la calle que en dos años de academia

2011-09-27T23:41:00.000-07:00

“He aprendido más en la calle que dos años en la academia”

Al voltant d’aquesta frase es poden arribar a dir moltes coses. Hi haurà gent que pensarà que està carregada de raó, i que d’una acadèmia no en surten més que robots Altres pensaran que al carrer no dóna prou per poder aconseguir ser un bon actor ja que només tens una visió molt reduïda .

Jo penso que la resposta està en una combinació d’amdues coses. L’acadèmia o l’escola de teatre és molt important ja que dóna una visió de tots els estils de teatre que es poden cultivar, de la història del teatre, de les maneres d’interpretar, de les solucions davant possibles problemes i una tècnica bastant avançada. Ara bé, al carrer s’agafa confiança i contacte amb el públic, experiència, s’aprenen noves maneres d’afrontar problemes i finalment aporta a l’actor o actriu una manera molt més personal d’actuar i un estil més característic.

Josep Marquès

Personalment crec que és cert que s’aprèn més al carrer que en una acadèmia. Pel simple fet que en una acadèmia t'ho donen tot fet en canvi al carrer en no tenir cap professorat ho has de fer tot tu. Ningú no t’ensenya res, per tant hauràs de proposar tu les idees, hauràs d’inventar-te tot el guió de les representacions que facis, triar el vestuari adequat per cada situació,etc. Hauràs de fer tant el paper d’actor com de professor, per tant doble feina.

Faràs tot el que trobis oportú en cada moment i si alguna cosa et surt malament ho rectificaràs, que és el més probable que passi, ja que al carrer és la vida real i en una acadèmia tot serà ficció. No sabràs com actuar en alguns moments difícils i tu sol te n’hauràs d’ensortir, sense tenir cap mena de coneixement, i així serà la teva manera d’aprendre. Per una banda en l’acadèmia t’ensenyen la tècnica però per l’altra, al carrer hauràs après les coses que passen de veritat, i les aprendràs a partir dels errors que després hauràs solucionat. Així doncs, al carrer no tindràs tots els coneixements que t’ensenyarà una acadèmia, però sí sabràs com actuar en cada moment després de l’experiència coneguda.

Laura Pampillón

He escollit aquesta frase perquè és certa des del meu punt de vista. Sí que és cert que dins una acadèmia o escola aprens, perquè tenen l’obligació de ensenyar-te, però personalment fora al carrer s’aprèn moltíssim.

Per una banda, perquè simplement algú t’ho mostra, algú que està especialitzat en allò, o que algú t’expliqui coses que li han mostrat o que ja sap per ell mateix i t’ho expliqui a tú. Per exemple vols saber d’una cosa i li demanes al teu pare i ell sembla que ho sap tot i t’ho explica o te mostra a fer algunes coses que ell en sap més que els altres o també la teva parella t’explica coses que li han mostrat a ell i et quedes fascinada quan ho sents i aprens del que t’ha contat mentre que si t’ho expliquen a l’escola sense interès tu tampoc mostres interès. I per l’altra banda simplement perquè ho has experimentat, ho saps per pròpia experiència, fins i tot en els errors que has comès, això et fa obrir els ulls i madurar, a saber el camí que has d’agafar encara que t’hi arrisquis la vida.

Fent referència a l’actor que ho diu està ben clar que el que ha experimentat al carrer, de fer una representació sense un paper fixat i el fet de que no a tothom li agradi l’escenificació; que rebin crítiques, que la policia els censuri l’activitat , el fet de no guanyar-hi diners , tot això el fa madurar i acceptar tant el que és bo com el dolent . A l’acadèmia no l’ensenyen a madurar, li ensenyen a perfeccionar el que ja sap, a fer coses mitjançant unes pautes, a fer coses que les has de fer perquè sí i prou. Ell aprèn amb la seva totalitat al carrer enfront de la realitat, perquè al cap i a la fi és d’això que es tracta, enfrontar-se a la realitat amb totes les peròs que hi hagi.

Judith Cortés

Crec que té molta raó, ja que aquest tipus de teatre és així.

Pots anar a una acadèmia i aprendre molt en interpretació, veu, moviment, màscares, etc. Però entens que és, vertaderament el teatre en el moment en què et poses en escena davant un públic. També s’ha de tenir en compte que el millor lloc per tenir un cert contacte amb el públic és en el carrer, encara que no dic que un teatre no ho sigui un bon lloc, però vaja, és diferent. El carrer és, probablement, el millor lloc per fer un teatre més festiu. És a dir, el públic t’ajuda molt per ficar-te dins del teu personatge, la seva credibilitat augmenta molt, encara que en pocs casos no és així. Els joves del grup “Noviembre” de la pel·lícula, per exemple, reflexen molt bé el que és viure d’aquestes representacions de carrer, ficar-se en la pell de diversos personatges, els quals canvien molt d’una representació a una altra i, sobretot, reflexen el que s’aprèn i el que et pot arribar a canviar com a persona, la majoria de vegades cap a bo, tot i que en alguns casos pot anar-se’n de les mans per complet, com els passa a aquest grup. Aquestes opinions i reflexions formen, precisament, una realitat del món teatral desconeguda per molts.

Júlia Marquès

“ He aprendido más en la calle que dos años en la academia”

Jo crec que això jo diu per el sentit de que ell es pensava que tot duna que arribes a d’acadèmia ja començaria a actuar i no es així. Primer has de saber bastantes coses abans de començar a saber actuar. Ells quan varen començar a actuar al carrer, clar varen actuar “de veritat” sense cap paper en concret… I perquè crec que també diu això es perquè cada actuació que feia veia el públic com responia,be o malament, però sempre amb les cares de la gent i això aprens moltísim. Cada vegada canviar i descobrir coses perquè sigui molt millor la pròxima actuació. Ell va voler aprendre també perquè ell volia actuar per el seu germà i per això crec que li donava encara mes importància a fer ses coses.

Silvia Bosch Seguí

Critica de la pel·lícula Noviembre” Sílvia Bosch

2011-09-27T23:40:00.000-07:00

Critica de la pel·lícula Noviembre”

La pel·lícula conte un format que adopta el punt de vista del director. Durant tota la pel·lícula es narra en passat, el present son entrevistes. Quasi tota la pel·lícula son “flash-back”.

PASSAT________________________________________________ PRESENT

Grup de teatre TV fa entrevistes

(enregistrades)

PEL·LÍCULA

Els entrevistats son coneguts de series de televiso... aquets fan que per ser coneguts es vegi que la pel·lícula es ficció. Es mostra com a documental(falç documental), aquests estan de moda perquè volen ser creïbles.

-Tipus de teatre que podem trobar:

Estàtues,carnaval, festes de poble o populars, celebracions i representacions...

La gent torna a l’origen del teatre.

Història del Teatre 2

2011-09-27T23:35:00.000-07:00

El teatre grec i romà, quie anomenam teatre clàssic perquè esdevé el cànon occidental, suposa l’inici del que serà el teatre actual, és el bressol del teatre occidental. Aquí comencem a veure actors i els primers autors dramàtics. Aquí comencem a veure actors i els primers autors dramàtics. Aquests autors poden ser bé de obres de tragèdia o bé d’obres de comèdia.

Autors	Filòsofs.
-Aristòfanes -Sòfocles -Plaute -Eurípides	-Plató -Aristòtil : la seva obra més important és Poètica.

Diferències entre:

TRAGÈDIA	COMÈDIA
-Final: fatal, els déus decideixen el teu destí, a vegades fatal.	-Final feliç.
-Personatges plans	-Personatges humans
-Teatre seriós	-Vida quotidiana

A l’inici de les tragèdies hi ha un cor i un personatge surt del cor i es dirigeix als déus, el cor és la veu dels déus. El mateix actor interpreta diferents papers, s’intercanvia la màscara, és el mateix actor que fa de diferents personatges.

Bibliografia Bàsica

2011-09-27T04:27:00.000-07:00

ALVAREZ NOVOA, CARLOS Dramatización en el aula Octaedro Ediciones 1977
BARRIENTOS, J. Como se comenta una obra Ed. Síntesis S.A.
BERCEBAL, FERNANDO El taller de teatro Ñaque editorial 2001
BERCEBAL, FERNANDO El taller de drama Ñaque editorial 1999
BOAL, AUGUSTO Juegos para actores y no actores Ed. Alba 2004
BOLUDA CARRILLO Creatividad teatral Pearson educacion
CASES, R., CANALDA, A. Créditos variables de educación física Vol. II Ed. Paido-tribo 2000
CASTANYER, MARTA Expresión corporal i danza Ed. Inde
CASTILLO, CARLES Mimo el arte del gesto Ed. Ñaque 2004
CONEJERO, M.A. El actor y la palabra Fundación Shakespeare 2002
GARCIA, IGNASI Expresión oral Ed. Alhambra
GARCIA, R. La danza en la escuela Ed. Inde
JOHNSTONE, KEITH Impro, improvisación y teatro Ed. Cuatro vientos 2003
LAFERRIERE, G. La dramatización como herramienta didàctica y pedagògica Ed. Ñaque 2001
MONTESINOS AYALA, DIEGO Expresión corporal Ed. Inde 1999
MOTOS, T I TEJEDO, F Prácticas de dramatización. Ed. La avispa
RECASENS, M Como estimular la expresión oral
ROS, JORDINA Juegos de expresión corporal. Parramón ediciones
STOKOE, PATRICIA La expresión corporal. Ed. Paidos
VIO, KOLDOBIKA Match de improvisación. Ed. Ñaque 1999

El teatre és una forma de rebel·lió

2011-09-26T01:37:00.000-07:00

"El teatre és una forma de rebel·lió"
La idea principal d'aquesta frase en relació a la pel·lícula "Noviembre" és transmetre a la societat la idea de teatre no només com a forma d'entreteniment sinó com una eina per injectar sentiments i emocions a l'espectador, fent que ell sigui part de l'escena, portant l'espectacle a les seves vides quotidianes. Tot això ho fan perquè la gent que els veu reflexioni des de un punt de vista diferent al de sempre i per encarar-los a la realitat. El terme rebel·lió, té una connotació negativa, tot i que crec que no sempre és així. Els protagonistes de la pel·lícula, amb aquest teatre revolucionari, tenen la intenció de despertar la societat i portar-la a una millora. La mort d'Alfredo és l'exemple perfecte per entendre que una rebel·lió sense conseqüències extremades no té cap finalitat. Tot el que volia assolir Alfredo en vida, només ho va aconseguir la seva mort.

Esperança Moll

Es podria dir que el teatre és una forma de rebel·lió perquè els actors a través de l’ interpretació es converteixen amb una altre persona per uns instants, es a dir, es tenen que posar dins la pell d’un altre i pensar com ell. A vegades els toca interpretar un personatge difícil i complicat però han de saber posar-se dins aquell paper. Com ho podem veure en la pel·lícula, els actors del grup Noviembre es rebel·len contra el teatre escenificat i decideixen actuar al carrer de forma lliure per poder estar amb contacte amb el públic. Alfredo tenia un esperit revolucionari i volia canviar el món, ho va intentar fer a través del teatre, per això es diu que és una forma de rebel·lió. Els actors d’aquesta pel·lícula no accepten l’autoritat i es rebel·len en contra d’ ella. Per això, decideixen anar al teatre i sortir a mitja funció fent els pallassos, la qual cosa no els surt com volien i acaba amb un final tràgic.

Marina Bosch Moll

En el món del teatre el priemr que es veu reflexat es l'actitud i les diverses idees de l'actor. Es una forma sencilla i directa per donar a coneixer el pensament de l'actor a través de manifestacions morals damunt l'escenari.

En la pel·lícula Noviembre el teatre és la rebel·lió, és a dir, l'actor canvia l'escenari pel carrer ja que pot expressar la seva idea sobre la forma de pensar dels actors que ho fan sense voler rebre diners. Al carrer no té directors ni guionistes que l'obliguin a parlar el que ells han decidit. En canvi al carrer dónes la teva opinió a través de la improvisació. També poden mostra el seu pensament com a teatre de carrer, de forma lliure tal i com l'actor creu que és la actitud correcta.

Maria de la Fuente

Joan González 2n Batx. B

“El teatre és una forma de rebel·lió”

El teatre des dels seus orígens es va portar en relació al poble, com una forma en què se informava dels esdeveniments de l'època, a més de que els distragué i en alguns casos els divertís. En l'actualitat el teatre encara segueix aquest caràcter informatiu, que deixa a l'espectador un missatge reflexiu, una porta oberta a una opinió sobre temes actuals, de polèmica i caràcter social.
Com han dit molts dels que tenen experiència en aquest món, "El teatre ha de tenir la funció crítica". Però ha de ser una crítica que faci reaccionar al poble, que il·lumini i deixi pensar sobre aquests temes socials, fet es pot veure a la pel·lícula Noviembre. Exemples com la pobresa i el maltracte, són temes tractats en la pel·lícula amb un teatre de carrer, pròxim i molt realista, fins al punt d'arribar a l'extrem d'aquest teatre de rebel·lió.

Així doncs el teatre pot tenir un caràcter reivindicatiu, però sempre mantenint un espai entre la crítica i la ofensa

Hi ha moltes persones que creuen que és molt important anar a un centre important, conegut o simplement que mostrin adequadament. Els personatges de la pel·lícula en canvi, després d’haver fet algunes classes a l’acadèmia, creuen que lo important és aprendre i en aquest cas ells creuen que al carrer que és d’allà on venen, és el lloc millor per fer-ho.

El que significa que no perquè una persona que vagi a una acadèmia o a un lloc de més prestigi, aprengui més que una que amb molt d’esforç i ganes actua al carrer. A la acadèmia prenen les coses correctes del món del teatre, però en el carrer els personatges poden fer el que vulguin de la manera i el lloc que vulguin. Per això actuen a llocs on la gent els veu i es fixen amb ells ja que fan actuacions prou exagerades per ser el centre d’atenció. I el que potser els ajuda a aprendre més és la reacció de la gent de públic.

Volen que la gent gaudeixi amb el seu espectacle. En conclusió, no importa el lloc on s’estudia, sinó que el que es faixi, és faixi amb ganes i així poder aprendre molt més de la manera que tu vols.

Sandra Mercadal

“El teatre és una forma de rebel·lió”

Diuen que tothom té el dret de ser lliure, on pots fer el que vulguis, o bé vestir-te com un vol sempre respectant els altres, però inconscientment vivim dins d'un món ple de patrons, on pots pensar que tens prou personalitat com per no dependre dels altres, i realment estar seguint un model per ser acceptat o simplement no ser mal vist. Per açò el teatre ens permet evadir per una estona d'aquestes situacions, on pots representar un altre paper i deixar de banda l'obediència sense ser mal vist i així poder experimentar la vida des d'un altre punt de vista, o bé ser dins d'un espai on no podries anar .

Marina Febrer Torrents

El teatre és una art escènica relacionada amb l'actuació i la representació d'uns esdeveniments, que consta de representar una història fictícia o basada en algun fet on mitjançant aquestes representacions, aquest grup de teatre, Noviembre, empès per un esperit, uns ideals d'idealisme que amb el seu concepte del teatre, es trasllada al carrer, cara a cara amb el públic, vivint aquesta sensació que per a ells és la seva vida, que per a ells és per l’única cosa que viuen en aquest món.

No hi ha límits ni censures en les seves interpretacions, només hi ha idees on l’espectador passa a formar part de la representació i sentir el que ells senten en cada moment.

El teatre com la vida, la vida com el teatre...

Pau Florit

Marina Bosch. Ressenya de "Noviembre"

2011-09-23T02:04:00.000-07:00

La pel·lícula “Noviembre”

És una pel·lícula espanyola, dirigida per Archero Mañas. Es basa en un teatre dins d’un propi teatre, és a dir, un fals documental de les experiències que es viuen dins un grup teatral.

Els actors principals són Óscar Jaenada que representa al protagonista Alfredo; Ingrid Rubio / Paloma Lorena (Lucía) és l’al·lota del Alfredo, Juan díaz / Juan Margallo (Daniel), Javier Rios / Ángel Facio (Juan), Adriana Domínguez / Amparo Valle (Alicia), Jordi Padrosa / Fernando Conde (Imanol), Juanma Rodríguez / Juan Diego (Pedro), Nuria Gago / Amparo Baró (Helena), Héctor Alterio (Yuta).

Producció executiva: José Antonio Félez

Música: Eduardo Arbide

Fotografia: Juan Carlos Gómez

Muntatge: Nacho Ruiz Capillas

Direcció artística: Federico G. Cambero

Vestuari: Nereida Bonmati

Estrena pel·lícula: 26 de Setembre de 2003

Durada: 104 minuts

Sinopsi

Un al·lot jove, amb un esperit revolucionari decideix crear un grup independent de teatre i actuar gratuïtament al carrer, desenvolupant un art més lliure, fet amb el cor i capaç de fer que la get es senti viva. Volien canviar el món i tenien l’essencial per aconseguir-ho, el seu propi art.

Alfredo tenia una idea de teatre que anava més enllà de l’escenari, es trasllada al carrer, cara a cara amb el públic. Així ho van fer, Alfredo i els seus companys van començar l’espectacle al carrer. La primera funció era dins del metre, tots disfressats de pallassos moderns, Alfredo amb un megàfon diu a la gent que no tinguin por d’ells perquè no els faran cap mal ni els robaran i es posen a tocar, cantar i ballar. La següent escena es diu “La dama caliente”, es troba Lucía dalt d’una taula i s’aixeca la falda mentre l’Alfredo l’anima amb una trompeta. La tercera, Querubines del diablo eren uns dimonis que anaven fent bromes als vianants i els anaven provocant. L’escena següent es diu “Los olvidados”, van tots disfressats de pobres, alcohòlics, un es cego, un va amb una cadira de rodes i una du la cada pintada com si fos una dona maltractada. Acaben a la policia però no els poden dir res. Després fan un simulacre d’un atentat, fent veure que disparen al cap a Alfredo. La gent del carrer es pensa que es de veritat i telefonen una ambulància, quan l’ infermera el va a curar ell explica que tot és mentida.

Al cap d’un temps Alfredo i Lucía tenen una filla. Durant aquest període hi ha mals comportaments entre alguns membres del grup i decideixen no actuar més.

Un dia, Alfredo s’entem que el seu germà no es troba bé i és a l’hospital. Descobreix que el seu germà ha destrossat totes les titelles que li havia fet, però ell les torna a reconstruir i n’hi col·loca una al costat seu. De sobte el seu germà es desperta i l’ Alfredo, molt content, telefona els seus companys del grup de teatre i decideix tornar a actuar.

La darrera actuació es fa en un teatre , el Teatro Nacional, on s’estava interpretant una òpera i ells apareixen de repent al mig de la funció. Alfredo surt penjant d’un gronxador i es posa a riure i fer el pallasso. Surten del públic els seus companys tocant diferents instruments. Quan els agents de seguretat veuen aquell espectacle, tanquen les cortines i és aquí quan l’Alfredo es treu una arma de dins la butxaca i tot el públic es pensa que és una arma de veritat. Els agents de seguretat per evitar que disparés a algú el disparen a ell primer. L’Alfredo queda ferit i cau penjant del gronxador. Tots se’l queden mirant i no es poden creure que l’Alfredo sigui mort.

Així com acaba la pel·lícula podríem dir que té un final tràgic. Paral·lelament amb la pel·lícula surten uns altres personatges que actuen com els actors del grup Noviembre però de més majors i expliquen la seva experiència amb el grup i les seves opinions de tot el que va ocórrer.

La pel·lícula acaba amb el testimoni de na Lucía que acaba dient: “Nosotros queríamos cambiar el mundo y desde luego, no lo conseguimos. Ahora lo que intento es que el mundo no me cambie a mí".

Marina Bosch Moll, 2n batxiller- A.

Hª del teatre 2. Grècia i Roma: el teatre clàssic

2011-09-23T01:51:00.000-07:00

El Teatre clàssic de Grècia i Roma

La Grècia Clàssica i l’Imperi Romà van establir les bases de la Civilització occidental.

Les seves manifestacions culturals i els seus cànons estètics són encara els patrons del món actual, fins al punt de referir-nos-hi com a cultura clàssica., és a dir els models a seguir.

El teatre era a Grècia i a Roma vist com un servei públic: era ofert al públic per les autoritats com a diversió i com a formació. Les obres eren representades a l’aire lliure, per actors sempre masculins, encara que els personatges fossin femenins.

El teatre tal com el coneixem avui, neix a Grècia a partir dels himnes corals lligats a cerimònies religioses en honor al déu Dionís. Llavors s’hi va afegir els rapsodes, cantors que narraven i escenificaven les històries de déus i herois. Així comença el diàleg entre el cor i el rapsoda.

La tradició explica que el rapsoda Tepsis va usar màscares per representar diversos personatges. Aquest recurs va assolir molta importància i aleshores ja fa funció d’actor.

Amb l’aparició del diàleg, el teatre adopta les dues formes fonamentals que perviuran fins els nostres dies: la tragèdia i la comèdia, formes que permeten els espectadors reflexionar i identificar-s’hi.

Autors

Èsquil (525-455 a.C.) i Sòfocles (496-406 a. C.) eren autors de tragèdies, de to greu i llenguatge emfàtic, que tractaven temes transcendentals sobre el destí de les persones i la seva relació amb els déus. Eurípides (408-406 a. C.) també autor de tragèdies, va innovar en personatges i accions.

Aristòfanes (445-385 a. C. ) va ser un mestre de la comèdia. Tracta temes de la ciutat i la política, la cultura i els ciutadans. La comèdia és un sàtira moralitzadora, amb personatges més quotidians i llenguatge col·loquial, a partir de situacions irreals, falses o malentesos amb un desenllaç feliç.

Roma recull la tradició grega, però rebutjà la tragèdia, que quedà reduïda a la lectura en cercles restingits. Les comèdies eren molt populars, amb música i cançons de llenguatge directe i col·loquial. Plaute és l’autor amb més fama, que amb obres iròniques, donava un ritme intens a la representació.

Història del teatre 1. Els orígens màgics i rituals

2011-09-16T04:26:00.000-07:00

Abans de l'escriptura, en la Prehistòria, durant tot el Paleolític i el Neolític, per l'absència de documentació ens fixam en les tres fonts d'informació per conèixer les primeres manifestacions teatrals:
1.les pintures rupestres i altres gravats,
2.els rituals de pobles amb models de vida primitius (tribus d'Austàlia, de l'Amazones, etc.)
3. els costums populars i les remisniscències antigues que perviuen en les societats actuals en forma de ritus, danses mítiques, jocs, etc.

En les cultures antigues del món occidental, els pobles del Paleolític, caçadors, celebraven les caceres i expressaven les seves gestes per mitjà de danses i gesticulacions, tot rememorant o conjurant la seva gesta. L'ús de les màsqueres, símbol del teatre, i de pells d'animals, configuren les primeres manifestacions de "simulació", d'imitació d'animals i de moviments dels caçadors.

En la conjura de la jornada de caça, els homes representen una dansa que vol assegurar l'èxit, amb el desig de dominar els animals i la natura.
El mag o Xaman es converteix en l'actor que disfressat d'animal imita davant la resta de la tribu la mort d'aquest animal clavant-li una llança. No es tracta d'una imitació realista, sinó d'una estilització de l'acte.
En el Neolític, l'aparició de l'agricultura suposa un canvi de mentalitat i d'organització social. Ara la natura es dotada d'una ànima invisible i el xaman es converteix en sacerdot i la dansa es transforma en ritual. Un ritual és un acte protocolari, de normes fixes, per comunicar-se amb les forces sobrehumanes.
L'espai escènic d'aquestes primeres manifestacions és el cercle on tots són vistos i partíceps. Un altres tipus es la processó, una correografia senzilla de moviment.

Prova Accés Universitat. estructura i criteris

2011-09-15T03:53:00.000-07:00

Aquest es l'enllaç a l'estructura i els criteris de la PAU de la matèria Arts escèniques:

http://estudis.uib.es/grau/acces/batxiller/Info_materies/Arts_Esceniques/?contentId=181353

Lectures

2011-09-14T01:55:00.000-07:00

· SÒFOCLES: Antígona. Ediciones Clásicas. Madrid, 2003
ISBN 978-84-7882-513-4
· ARISTÒFANES: Lisístrata. RBA Libros. Barcelona, 2004
ISBN 978-84-7871-225-0
· PLAUTE: El soldat fanfarró. Edicions de La Magrana. Col.lecció L’esparver
clàssic. Barcelona, 1998
ISBN 978-84-8264-000-6
· SHAKESPEARE, William: El mercader de Venècia. 3i4 editorial. Col·lecció
Llibres clau, 27. València, 2004
ISBN 978-84-7502-705-0
· MOLIÈRE: El malalt imaginari. Editorial La Galera. Col·lecció Tramoia, 3.
Brcelona, 2008
ISBN 978-84-246-0963-4
· MOLINA, Tirso de: Don Gil de las calzas verdes. Ediciones Cátedra. Col·lecció
Letras hispánicas. Madrid, 2009
ISBN 978-84-376-2520-1
Edició digital: Don Gil de las calzas verdes. Editorial Grupo Enciclo.
Barcelona, 2010. 1 arxiu d’Internet (650 Kb) (PDF) www.mienciclo.es
ISBN 978-84-9963-020-5
· GOLDONI, Carlo: El teatre còmic ; Criat de dos amos. Edicions Bromera.
Col·lecció Bromera teatre, 33. València, 2004
ISBN 978-84-246-0963-4
· ZORRILLA, José: Don Juan Tenorio. Alianza editorial. Col·lecció El libro de
bolsillo. Literatura española, 5042. Madrid, 2009
ISBN 978-84-206-3902-4
Edició digital: ZORRILLA, José: La leyenda de Don Juan Tenorio. Linkgua
ediciones. Barcelona, 2010. 1 arxiu d’Internet (250Kb) (PDF)
www.todoebook.com
ISBN 978-84-9897-895-7
· IBSEN, Henrik: Casa de nines. Edicions Proa. Col·lecció Teatre Nacional de
Catalunya, 39. Barcelona, 2004
ISBN 978-84-8437-680-4
· TXÈHOV, Anton P.: La gavina. Edicions del Teatre Nacional de Catalunya.
Barcelona, 1997
ISBN 978-84-923058-1-0
· GARCÍA LORCA, Federico: Los títeres de Cachiporra ; El retablillo de Don
Cristóbal. Ediciones Octaedro. Col·lecció Biblioteca bàsica, 12. Barcelona, 2010
ISBN 978-84-8063-735-0
· RUSIÑOL, Santiago: L’auca del senyor Esteve. Educaula editorial. Col·lecció
Educació 62, 56. Barcelona, 2010
ISBN 978-84-92672-62-2
· SAGARRA, Josep M. de: La rambla de les floristes, a Teatre. Edicions 62.
Col·lecció Les millors obres de la literatura catalana, 16. Barcelona, 1994
ISBN 978-84-297-1512-5
· BRECHT, Bertold: El casament dels petits burgesos, a Teatre complet.
Diputació de Barcelona, Àrea de Presidència, Direcció de Comunicació.
Col·lecció Clàssics, 5-7. Barcelona, s.d.
ISBN 978-84-7794-611-3
· IONESCO, Eugène: Teatre: La llicó ; Les cadires ; Rinoceront. Edicions 62.
Col·lecció Les millors obres de la literatura universal. Segle XX, 46.
Barcelona, 1990
ISBN 978-84-297-3110-1
· BECKETT, Samuel: Tot esperant Godot. Edicions Proa. Col·lecció Óssa Major,
5. Barcelona, 1999
ISBN 978-84-8256-768-6
· BUERO VALLEJO, Antonio: En la ardiente oscuridad. Editorial Espasa
Calpe. Col·lecció Austral, 124. Madrid, 2006
ISBN 978-84-670-2186-8
· BROSSA, Joan: Strip-tease [Poesia escènica -12 peces-, amb il·lustracions de
Poveda. Sense referència de l’edició]
· MAMET, David: Un matrimoni de Boston. Fundació Teatre Lliure. Barcelona,
2005
ISBN 978-84-86295-59-2
· KOLTÈS, Bernard-Marie: Combat de negre i de gossos. Diputació de
Barcelona, Àrea de Presidència, Direcció de Comunicació. Col·lecció Biblioteca
Teatral (Institut del Teatre de Barcelona), 61. Barcelona, 1998
ISBN 978-84-7794-023-4
· BENET i JORNET, Josep M.: La revolta de bruixes. 3i4 editorial. Col·lecció
L’estel. València, 1994
ISBN 978-84-7502-316-8
· BELBEL, Sergi: Carícies. Edicions 62. Barcelona, 2009
ISBN 978-84-297-6220-4
· GALCERÁN, Jordi: Dakota. Diputació de Barcelona, Àrea de Presidència,
Direcció de Comunicació. Col·lecció Biblioteca Teatral (Institut del Teatre de
Barcelona), 49. Barcelona, 1996
ISBN 978-84-7794-477-5

Noviembre

2011-09-14T01:11:00.000-07:00

Visionat i comentari de la pel·lícula Noviembre de Achero Mañas.
Analisi d'una crítica de la pel·lícula. Llistat de vocabulari específic.

Crítica a Noviembre clicau aquí

Introducció a les ARTS ESCÈNIQUES

2011-09-14T00:44:00.000-07:00

Arts Escèniques: síntesi de totes les arts: literatura, teatre, plàstica, música...
Les arts escèniques tenen com a element definidor la "teatralitat", és a dir les diverses manifestacions artístiques de representació i expressió humanes. L'expressió teatral o dramàtica, la "teatralitat" és una conducta de ficció, configurada com un joc de rols en els quals s'expressa i es comunica un conjunt articulat de sentiments, emocions, pensaments, valors, idees, tècniques, habilitats etc.

La tipologia bàsica de les Arts Escèniques són: teatre, dansa, òpera, circ i performance. Però també hi formen part noves formes d'expressió contemporània com la ràdio, el cinema, la televisió, i qualsevol altra format en el qual es troben uns actuants i un públic.